Camargate

informació obra



Dramatúrgia:
Jorge-Yamam Serrano, Nico Aguerre
Companyia:
Cía. La Rueda, Cia. KUNSTant
Ajudantia de direcció:
Nico Aguerre
Intèrprets:
Cristina Gámiz, Anna Sabaté, Jorge-Yamam Serrano / Pep Duran, Paula Arbós, Ramon Bonvehí
Sinopsi:

L'11 de març de 2015 s'estrenava  l'obra Camargate, de la mà de la companyia Jorge-Yamam / TeatrodeCerca (Catalunya). Camargate forma part d'El Cicló, Cicle de Companyies Independents de Barcelona.

Camargate és una recreació teatral basada en la famosa conversa en el restaurant La Camarga de la líder del PPC Alicia Sanchez Camacho i Victoria Álvarez (ex-amant de Jordi Pujol fill) enregistrada per Método 3.

A partir de la gravació real de la conversa d'aquests personatges es construeix una "ficció teatral real" que va més enllà. Es teatralitzen altres documents reals que mostren, gairebé d'una manera esperpèntica i còmica, com funciona la corrupció, la nostra política i els seus passadissos.

TeatrodeCerca i La Rueda, després d'haver produït Que vaya bonito (Premi Moritz-FiraTàrrega 2012 millor espectacle i nominat-finalista Premis Max Millor Espectacle Revelació 2014, entre d'altres) tornen a escena amb Camargate.

Amb aquest projecte volen contribuir a la transparència, a la llibertat i a que el teatre torni a connectar amb el públic i la societat en la que viu. L'art i més concretament el teatre pot tenir sentit arribant allà on el periodisme no pot arribar.

L'obra Camargate es desenvolupa a la perfecció entre la rigorositat del teatre documental i la comèdia més esbojarrada.

Crítica: Camargate

21/03/2015

Què se sent si ets un flureru assegut a una butaca?

per Teresa Bruna

Si sentiu curiositat per la conversa a la Camarga entre l'Alícia Sánchez Camacho i la Victória Álvarez, ara que torna a estar de moda després que JPF li donés una còpia al David Fernández, no us perdeu el Camargate de Jorge-Yamam Serrano. És la manera més fàcil, completa, fidel,  ben envoltada i divertida (ja sabem que el més còmic al teatre sol ser una tragèdia), que podeu trobar. Si sou dels que com jo, fins ara ho havíeu intentat per Internet i ho havíeu deixat als 30 minuts per la mala qualitat del so, al Tantarantana se sent perfectament. És tota una peça de teatre-document!

Dic això perquè a la presentació, aquest actor, dramaturg i director a qui vam conèixer en aquella meravella que va ser Que te vaya bonito ens va dir que, per cobrir-se, res del que es diu al teatre està tret de la gravació sinó de notes aparegudes als diaris. Renoi, quin treball de xinos s'ha marcat! Quan vaig arribar a casa vaig tornar a posar la gravació i us he de dir que comença pràcticament igual, mengen el mateix... és d'una fidelitat absoluta! Ja no cal que us tortureu més les orelles. Hi ha una reducció, això si, ja que la durada no és la mateixa. Però només treu la palla. Amb tot, l'espectacle -dura 70 minuts- se'm va fer curt. És un plaer assistir de voyeur a la conversa, com un flureru amb potes, asseguda còmodament a una butaca. La dramatització es recolza amb una pantalla, escenes en off i un bon entorn, on també hi ha públic. (Si us fa gràcia, crec que s'han de comprar les entrades per Verkami. Toca pernil i vi!)

Certament, la `conversa és coneguda, però no la banalitzem: és història i és la nostra història. Una dona vol denunciar el seu amant -que ara ja sabem que és un crack, per bé o per mal, però un crack- , irritada perquè l'ha deixat. Però la seva taula de joc és a l'Alta Política. El seu amant no és qualsevol ni ella tampoc. I encara menys la persona a qui ho explica. Surten informacions amb noms i cognoms que potser ja sabíem... o no, contactes, trampetes, corrupteles... molts draps bruts, molts. I les conseqüències, no cal que us les recordi, que cadascú en tregui les seves.  L'únic perill és que les actrius, Cristina Gàmiz i Anna Sabaté, estan tan ficades als personatges i la dramatització és tan hiperrealista, que podríem arribar a empatitzar -per uns minuts, eh!- amb elles, sobretot amb la desgraciada de la Bibi. Jo en cap moment vaig pensar que les caricaturitzaven, deuen ser així, tal qual. De fet, parlen igual que a la gravació. Però alerta: són dues dones que existeixen i del PP. Cal disseccionar la part humana de la política i reflexionar sobre com s'expressen en la intimitat els que són dalt, com es relacionen amb altres partits, com poden estar a un cert nivellet i com poden baixar al d'una telebasura. I sobretot no oblidem que són els que estan al poder perquè hi ha algú que els vota.  


Trivial