Camargate

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Jorge-Yamam Serrano, Nico Aguerre
Companyia:
Cía. La Rueda, Cia. KUNSTant
Ajudantia de direcció:
Nico Aguerre
Intèrprets:
Cristina Gámiz, Anna Sabaté, Jorge-Yamam Serrano / Pep Duran, Paula Arbós, Ramon Bonvehí
Sinopsi:

L'11 de març de 2015 s'estrenava  l'obra Camargate, de la mà de la companyia Jorge-Yamam / TeatrodeCerca (Catalunya). Camargate forma part d'El Cicló, Cicle de Companyies Independents de Barcelona.

Camargate és una recreació teatral basada en la famosa conversa en el restaurant La Camarga de la líder del PPC Alicia Sanchez Camacho i Victoria Álvarez (ex-amant de Jordi Pujol fill) enregistrada per Método 3.

A partir de la gravació real de la conversa d'aquests personatges es construeix una "ficció teatral real" que va més enllà. Es teatralitzen altres documents reals que mostren, gairebé d'una manera esperpèntica i còmica, com funciona la corrupció, la nostra política i els seus passadissos.

TeatrodeCerca i La Rueda, després d'haver produït Que vaya bonito (Premi Moritz-FiraTàrrega 2012 millor espectacle i nominat-finalista Premis Max Millor Espectacle Revelació 2014, entre d'altres) tornen a escena amb Camargate.

Amb aquest projecte volen contribuir a la transparència, a la llibertat i a que el teatre torni a connectar amb el públic i la societat en la que viu. L'art i més concretament el teatre pot tenir sentit arribant allà on el periodisme no pot arribar.

L'obra Camargate es desenvolupa a la perfecció entre la rigorositat del teatre documental i la comèdia més esbojarrada.

Crítica: Camargate

15/03/2015

Un dinar indigest per als Pujol

per Carme Tierz

Potser perquè l’actualitat política va plena de fets (i de personatges) ben teatrals, i/o perquè les filtracions de dades judicials i de comptes bancaris aporten una informació excepcional sobre la faceta més secreta d’alguns alts càrrecs públics, el teatre avui troba un potent material dramàtic a les notícies. És el cas de Camargate, la recreació del famós dinar que el 2010 va reunir Alícia Sánchez Camacho, presidenta del PP català, i Victòria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, en un discret reservat del restaurant La Camarga. Un arròs caldós amb llamàntol que va provocar al clan Pujol una indigestió de la qual encara no s’ha refet, perquè tot el que Álvarez i Sánchez Camacho van dir en aquell reservat va ser enregistrat i va obrir interrogants sobre l’origen de la immensa fortuna familiar.

El plantejament de Camargate és senzill: una taula parada per dinar amb dues cadires a banda i banda ocupa el centre de l’escenari, mentre que al fons una paret aïlla la taula de la resta del restaurant i es converteix en una pantalla de projecció en determinats moments de l’espectacle. L’argument ja el coneixem; pel que fa als diàlegs, són cent per cent reals, una transcripció literal de part de la conversa i de declaracions posteriors de les dues clientes, quan la gravació va sortir a la llum. Aquí és on podem veure la teatralitat d’una acció tan quotidiana com una llarga sobretaula: sobta comprovar la comicitat de la situació, d’unes rèpliques i contrarèpliques que molts dramaturgs i guionistes voldrien haver signat. És pura paròdia, un esperpent que ens fa riure, alhora que ens fa reflexionar (un cop més) sobre l’escassa altura moral dels nostres polítics.

Jorge-Yamam Serrano, director de la farsa –en realitat, un bon exemple de teatre documental–, ha escollit els fragments de la conversa que millor perfilen aquest retrat de la corrupció, els que a grans trets defineixen els dos personatges centrals i els que apareixen anomenats entre plat i plat. Pel que fa a les actrius, Anna Sabaté i Cristina Gàmiz aconsegueixen imitar la cantarella o la gestualitat de les dues protagonistes sense caure en l’exageració fàcil, en la ridiculització gratuïta. La realitat, de fet, és prou grotesca com perquè no calgui afegir-li nous additius per potenciar-la. 


Trivial