La companyia La Conquesta del Pol Sud —nascuda amb un espectacle amb aquest mateix títol— va continuar amb el relat verídic de «Nadia», del 2014, la jove afganesa Nadia Ghulam que es va fer passar per noi per sobreviure en l'estat de terror del règim dels talibans i poder ajudar la seva família. Era la mateixa Nadia la que ho explicava als espectadors. Amb «Claudia», estrenat el Grec del 2016 al CCCB i en gira permanent des d'aleshores, la companyia repeteix experiència. Aquesta vegada, amb un testimoni d'una altra atrocitat de l'era contemporània —la de la nostra civilització—, els nens robats arran de la Dictadura de l'Argentina del 1976 al 1983. És a dir, com aquell qui diu, fa quatre dies.
Claudia Poblete, com ja va passar amb Nadia, és també qui protagonitza en persona el relat autobiogràfic. Els altres dos creadors de l'espectacle li fan costat, més discretament del que feien a Nadia, dedicant-se més aviat a crear l'ambientació escènica i l'audiovisual —en el qual ells també estan implicats com a investigadors sobre el terreny— que situa els espectadors que quaranta anys enrere encara no eren en aquest món.
La casualitat ha fet que el dia de la meva funció coincidís amb el veredicte d'un dels judicis que a l'Argentina tenen lloc des de fa cinc anys contra els militars que van ser els botxins dels anomenats «Vols de la mort». És a dir, aquells que servien per defenestrar els cossos —ja morts o encara vius i drogats!— al Río de Plata, dels dissidents o malanomenats terroristes de la Dictadura, prèviament torturats. D'aquelles joves mares embarassades van néixer centenars de criatures —es calcula que unes 500 de llarg— donades després a pares militars o addictes al règim. La tensió, doncs, crec que es respirava en l'ambient més que en cap altra funció. El veredicte havia condemnat feia unes hores a cadena perpètua, entre altres, el capità de l'ESMA, l'Escola Mecànica de l'Armada de Buenos Aires, l'anomenat «Àngel de la mort». Les àvies de la Plaza de Mayo —ara ja més àvies que quan van començar la seva protesta— tenien la seva compensació moral.
«Claudia» tracta d'això. De la barbàrie de la condició humana. I ho fa a través de la veu d'aquesta filla —nena robada— que va néixer l'any 1978 a Buenos Aires i que fins als 22 anys no va descobrir —sense que mai n'hagués tingut sospites— quina era la seva autèntica identitat després d'haver crescut com a «filla» d'un militar de la Dictadura d'alta graduació. ¿Algú es pot posar en la pell d'una adolescent que descobreix que aquell que considerava el seu pare va ser en realitat un dels botxins dels quals es contaven disbarats?
Claudia ho explica amb naturalitat, gairebé com si parlés d'una persona aliena a ella mateixa. La força del teatre té aquesta capacitat terapèutica. I ho fa començant el relat davant d'una màquina de cosir perquè, ni que la seva carrera professional és la d'enginyeria de sistemes universitaris, la seva afecció és el patxword, el fer de retalls la reconstrucció de la seva història. Una metàfora poètica que el muntatge ja no abandona durant vuitanta minuts i que es complementa amb moments escènics de la vida d'infància de Claudia, de la seva adolescència a l'institut, dels seus primers debats polítics entre joves, de la seva relació amb els pares «il·legalment adoptius» i de la seva descoberta final.
«Claudia» com «Nadia» son espectacles que es mouen entre el teatre-document i el teatre-testimoni. Parteixen de la realitat que envolta les generacions actuals i, amb l'alambí de la dramatúrgia, converteixen en presumpta ficció allò que han patit en pròpia pell centenars de persones. (...)
