Bastir un espectacle a partir de fragments de realitat pot arribar a
convertir-se en una trampa creativa. Si, a més, la proposta opta per
convidar els mateixos protagonistes a pujar a escena, el perill de
resultar tendenciós creix considerablement. La companyia La Conquesta del Pol Sud
té molt presents tots els paranys que amaga el teatre document, i els
conjura a través de pinzellades contextuals, reflexions creuades i
anivellades dosis de poesia.
Carles Fernández Giua i EugenioSzwarcer ja van fer el ple amb el seu anterior espectacle, 'Nadia',
la història d'una nena afganesa que es feia passar pel seu germà mort
per sobreviure en l'opressiu context del règim talibà. Ara, el seu nou
muntatge 'Claudia' ens transporta a
l'Argentina, un país que mira de reconfigurar la seva identitat, que
s'enfronta al trauma dels desapareguts en la terrible repressió que va
seguir al cop d'estat del 1976.
Les consideracions sobre la memòria històrica se solidifiquen al voltant del testimoni de Claudia Victoria Poblete Hlaczik,
una enginyera de sistemes de Buenos Aires que amb 22 anys descobreix
que la seva vida és una farsa, que la família de militars on ha crescut
no és la seva, que realment és filla d'una parella torturada i
assassinada a un centre de detenció. Estem davant, doncs, de la narració
d'un cas de nadó robat explicat per boca de la seva protagonista, un
cas mediàtic que en el seu moment, 2001, va suposar el final de la
impunitat judicial dels militars responsables de les desaparicions.
Un
testimoni ja d'entrada tan potent implica la identificació automàtica
amb la protagonista, un grau de segrest emocional del públic del qual la
proposta, per sort, no abusa més del necessari. Tampoc no s'entra en la
crueltat, ni en l'ànim de revenja, aquí el distanciament
és tan útil com la intenció. La dimensió humana del personatge creix
encara més a partir d'afegir motius personals, fotografies, anècdotes de
la infància o la incorporació de la seva afició per la ciència-ficció, factor aquest últim que es barrejarà amb les intencions metafilosòfiques de la peça fins a portar-la a frec de la deriva.
Per
sort, la narració central torna a la part final per ancorar el sentit
global, un testimoni oral que al llarg del muntatge es complementa amb
fragments documentals enregistrats i un subtil joc d'objectes que ajuden
a fer avançar la història. La teatralització de certes escenes és
subtil, just per subratllar la força del que s'explica. Que Claudia
no sigui actriu professional es compensa des de l'honestedat i gràcies a
l'alt grau de detallisme fixat per part de direcció, que fuig en tot
moment de sobreactuacions i llàgrima fàcil. Una proposta, en definitiva,
sobre les coincidències entre identitat personal i social que
aconsegueix entrar de ple entre les fites del teatre realitat fet a casa nostra. Llarga vida a 'Claudia'!
