Un altre muntatge per emmarcar amb un testimoni real en escena. 'Claudia' és la segona peça d'una trilogia de teatre documental de la companyia La Conquesta del Pol Sud centrada en la dona i el tema de la identitat. L'impacte de la història que explica de viva veu en escena Claudia Victòria Poblete Hlazic, una enginyera de sistemes de 39 anys que viu a Buenos Aires, emociona a la Sala Petita del TNC. La protagonista del muntatge va descobrir, als 22 anys, que era filla de desapareguts i que havia viscut una existència de mentida en el si de la família d'un tinent coronel de la dictadura al costat d'uns pares que no eren els seus.
La revelació del cas d'aquesta jove va suposar el principi de la fi de la impunitat dels comandants militars al seu país. La mateixa Claudia ha participat, a més de com a intèrpret, en el procés de creació d'aquest espectacle, amb el director Carles Fernández Giua i l'escenògraf i videocreador Eugenio Szwarcer, que van realitzar un treball d'investigació periodística sobre el territori dels fets. La companyia ja va utilitzar aquest llenguatge amb el seu anterior muntatge 'Nadia', una obra centrada en la figura d'una jove afganesa que durant 10 anys va simular ser un noi per sobreviure en el règim dels talibans.
Fernández Giua i Szwarzer introdueixen el tema en un marc en el qual Poblete Hlaczick anirà desgranant la seva experiència i com aquesta afecta la individualitat del personatge i al entorn social en que viu. En el muntatge s'utilitzen les imatges de vídeo com escenografia, suport documental i recurs poètic. Seqüències del centre de tortura de l'Escola Mecànica de l'Armada, de Videla i altres generals, de les mares de la Plaça de Maig o espectaculars paisatges com les cascades d'Iguazú o els llacs de Bariloche són elements envoltants del relat. En ell, Claudia interpel·la els espectadors sobre el sentit de paraules com revolució, memòria i educació.
"Vivia una vida desdibuixada, sense emocions", recorda la protagonista. Rememora quan anava a l'escola i els altres nens confonien als seus pares ficticis amb els seus avis. En el seu fragmentat monòleg, exposat amb gran intensitat emocional, no estalvia detalls de la seva rígida educació i de com el seu pare la marginava tant a ella com a la seva 'mare' de tota vida social a casa, on ell es reunia amb els amics "per parlar dels seus (¿terribles?) coses" en el context d'una societat en què o eres dels seus o et qualificaven de potencial terrorista.
En el desenvolupament anímic en escena no interessa tant la perfecció de la dicció com la indubtable empatia que crea amb un públic que assisteix atònit a les seves revelacions. Fernández Giua ha regulat bé els temps narratius per evitar tot indici de lectura dramatitzada. "Res va tornar a ser el mateix des que va sorgir la veritat d'una família que m'havia buscat i esperat tant de temps. A poc a poc es van anar guarint les velles inseguretats i es va omplir d'amor aquest lloc que havia quedat buit", relata la noia, al·ludint al dolor íntim i profund de tot un procés que l'ha portat a recuperar la identitat. Un impactant document.
