Una visitant inesperada aterra al teatre i ens convida, a través de la seva curiositat i descoberta, a mirar el nostre entorn amb ulls nous, amb ulls d’infant. Cometa és una aventura galàctica per redescobrir i meravellar-nos de la força de la gravetat, les possibilitats del moviment i l’empatia, de la geometria, el joc i la velocitat de la llum i també de l’univers, la imaginació i els viatges interestel·lars. I, sobretot, és una festa per celebrar que ens hem trobat!
El treball coreogràfic de Roser López Espinosa es basa en una forta fisicalitat, amb una gran passió per la precisió, la delicadesa, els elements acrobàtics i el detall. La complicitat i el treball d'equip es donen la mà en un imaginari vital ple de joc, de poètica refinada i un toc d'humor. És coreògrafa invitada de companyies internacionals com Skånes Dansteater (Suècia), Conny Jansen Danst (Holanda), Zagreb Dance Company (Croàcia) o MiR Company (Alemanya), i del projecte pedagògic TanzPakt Voorpormen Tanz An 2021 per a la creació i gira a les aules d'Alemanya. Col·labora amb companyies de circ com Circ Pànic i Compagnie XY (França). El seu treball s’ha vist a molts països d'Europa i Amèrica Llatina, així com a Egipte, Canadà i Japó.
imagniem-nos que estem en una sessió del Cosmocaix. De sobte, hi ha un esclat i, sense que perilli cap membre del personal ni dels usuaris es desplega una aventura d’una astronauta. Abans han parlat de planetes, del Sol i dels satèl·lits. El cometa (aquells satèl·lits que volten el Sol) es queden sense rebre cap explicació. Són científiques que reben a la classe i, com si fos un joc d’assaig i error, l’astronauta anirà activant el seu mapa, complint el seu objectiu. L’estructura, que podria sumular els vuit peus d’una estació espacial estan dotats d’uns simpàtics sensors amb els que composar música fins que la festa, sigui dins del Mercat de les flors o entre el Sol i la Lluna es converteix en una discoteca, de les que Pere Faura (Balla'm un llibre, Sin baile no ha paraíso) hi assistiria periòdicament. Roser López Espinosa passa a coreografiar un joc després d’un ambiciós treball (Trama).
En la coreografia lunar hi ha, en principi, una sensació de caminar per la lluna. Amb el casc , guants i botes, el seu desplaçament és lent, i pot fer cabrioles a mesura que va acostumant-se a la gravetat lleugera de la lluna, dins d’aquella estructura projectada. Lali Ayguadé ja havia fet un viatge lunar (Portland) en la seva primera col·laboració amb Marcos Morau. La peça acaba sent una rave amb tota la classe ballant animadament, amb l’astronauta com a animadora de la coreografia a cop de cadera, de palmes i de salts que busquen la satisfacció a partir de l’esgotament corporal.