Confidències a Al·là

Teatre

informació obra


Autoria:
Shapia Azzeddine
Direcció:
Magda Puyo
Intèrprets:
Mireia Trias i Judit Farrés
Vestuari:
Gloria Viguer
Il·luminació:
Raimon Rius
Composició musical:
Judit Farrés
Producció:
Atrium Produccions, Temporada Alta 2014
Sinopsi:

La bellesa és un problema? Si neixes sense cap dret a defensar-la, segur que sí. Però aleshores també en pots fer una arma, un bumerang que torni el cop a l’agressor, un cop la víctima pren consciència de si mateixa. Saphia Azzeddine enarbora el testimoni parlat com una bandera. Amb humor, música, moviment, emoció i text, Confidències a Alà ha triomfat per tot França per mitjà del boca a orella. La clau n’és l’actitud vital i irònica contra les veritats imposades. Aquesta història d’una pastora berber que, mentre es prostitueix, confia els seus pensaments a Déu no deixarà indiferent a ningú.

Crítica: Confidències a Al·là

23/02/2015

La cultura com a salvació

per Toni Polo

El principal encert de Confidències a Al·là és el to. Mireia Trias i Judit Farrés, sota la direcció de Magda Puyo, guanyen l’aposta d’enfocar un tema dur, duríssim, com el de les llibertats oprimides (per dir-ho ràpid) amb un to proper, irònic, humorístic. Agafen el text de Shapia Azzeddine en què ens parla d’una pastora bereber que viu ensorrada en el propi destí però que hi escaparà, vés a saber com, i el converteixen en una història tan propera com ho és, tot i què transcorre més Meditarrània enllà. Les apassionades interpretacions musicals de la Judit Farrés són un altre encert de la posada en escena: el rock dur de la prenyada, la incomprensió de Piensa en mí, les ràfegues de música electrònica donen un plus de luxe a la narració.

En quedo amb les veritats incòmodes que ens planteja per boca de les dues actrius, les que donen vida a la protagonista: “La bellesa és un concepte de rics”. “Tot és jaram (pecat) a casa nostra”. “Qui és més puta, jo per obrir-me de cames o el meu pare per fer reverències als turistes per un bitllet?” “El vel és el meu espai de llibertat; a dintre hi faig el que vull”. I així, durant les dues hores de funció, una darrere l’altra. Què li diu, aquesta pastora, a Al·là? No li pot donar les gràcies per res... No es confessa per res, li fa confidències, sense esperar res d’ell... Què pot esperar de qui permet el que permet? “El senyoret Mohamed m’ha violat”, diu en un moment la protagonista. I segueix, amb crueltat i clarividència: “És la primera vegada que em follen i no em donen res a canvi”. La humiliació és total, potser representada simbòlicament en l’escena en què la noia agafa bitllets amb el cul, per caprici del senyoret de torn.

Després del seu periple per la ciutat, tornarà a veure com la seva família té ara una tenda amb parabòlica: “Se m’han cagat a sobre perquè et compris una puta parabòlica...!” Qui és més puta, eh, pare?, ve a repetir.

Al final la salvació està en la cultura. Al·là només són matisos. La vida i el destí, sovint, no agafen el mateix camí. I triar el bo és impossible, sense la cultura.


Trivial