Confidències a Al·là

Teatre

informació obra


Autoria:
Shapia Azzeddine
Direcció:
Magda Puyo
Intèrprets:
Mireia Trias i Judit Farrés
Vestuari:
Gloria Viguer
Il·luminació:
Raimon Rius
Composició musical:
Judit Farrés
Producció:
Atrium Produccions, Temporada Alta 2014
Sinopsi:

La bellesa és un problema? Si neixes sense cap dret a defensar-la, segur que sí. Però aleshores també en pots fer una arma, un bumerang que torni el cop a l’agressor, un cop la víctima pren consciència de si mateixa. Saphia Azzeddine enarbora el testimoni parlat com una bandera. Amb humor, música, moviment, emoció i text, Confidències a Alà ha triomfat per tot França per mitjà del boca a orella. La clau n’és l’actitud vital i irònica contra les veritats imposades. Aquesta història d’una pastora berber que, mentre es prostitueix, confia els seus pensaments a Déu no deixarà indiferent a ningú.

Crítica: Confidències a Al·là

17/05/2015

Soliloqui a dues veus

per Iolanda G. Madariaga

Hom podria pensar que en el teatre testimonial es tracta de trobar la història adequada i llançar-la al públic tal com raja: la força del què s'explica és suficient. Magda Puyo ha trobat una gran història, dramàtica (en el millor sentit del terme) i esfereïdora. La novel·la homònima (2008) de Saphia Azzedine esdevé aquest apreciat "testimoni" d'una dona que lluita per convertir-se en subjecte actiu de la seva pròpia existència dins un món en el que tan sols és objecte de mercadeig. L'espectacle, però, no s'atura aquí: Magda Puyo trasllada a l'escenari un tros de vida petit i, en fer-ho, l'amplifica atorgant-li unes dimensions universals; convertint-lo en un potent crit esglaiador. Les claus d'aquest canvi d'escala es troben en el tractament que Puyo confereix al seu únic personatge. Dues actrius (Mireia Trias i Judith Farrés, magnífiques ambdues!) per encarnar una sola persona, un joc de miralls que es perllonga cap a l'infinit. Una volguda descontextualització de l'espai: el vermell -única concessió escenogràfica a la caixa negra (Ramon Simó)- és alhora l'infern i el bordell, els dos espais simbòlics pels quals transita el personatge. Un vestuari estudiadament "casual" i un espai sonor -obra de la pròpia actriu Judith Farrés- que barreja la interpretació en directe (brillant!) amb les franges pre-gravades "punxades" des dels únics elements escènics: un ordinador i una taula de so. El soliloqui de Saphia Azzedine es transforma per moments en un crit d'auxili, una lletania, un conte de terror, un relat nauseabund, un acudit groller... Tan li fa que es dirigeixi a Al·là, a Yavé o a Nostre Senyor, la dona que tenim al davant ha trencat el silenci al qual ha estat condemnada durant segles.  Resulta fascinant com, amb un murmuri, es pot arribar tan enllà!


Trivial