La bellesa és un problema? Si neixes sense cap dret a defensar-la, segur que sí. Però aleshores també en pots fer una arma, un bumerang que torni el cop a l’agressor, un cop la víctima pren consciència de si mateixa. Saphia Azzeddine enarbora el testimoni parlat com una bandera. Amb humor, música, moviment, emoció i text, Confidències a Alà ha triomfat per tot França per mitjà del boca a orella. La clau n’és l’actitud vital i irònica contra les veritats imposades. Aquesta història d’una pastora berber que, mentre es prostitueix, confia els seus pensaments a Déu no deixarà indiferent a ningú.
En una societat jeràrquica, els de dalt donen pel cul (amb perdó) als de baix. A Confidències a Al·là, aquesta tesi incontestable queda exposada de manera crua i explícita, sense metàfores ni atenuants. L’escriptora d’origen magribí Saphie Azzedine, autora de la nove·la en què es basa el muntatge, descrivia les misèries d’una estructura patriarcal recolzada sobre una religió intransigent, però no cal viatjar al Magrib o a regions més remotes per visualitzar i comprendre la situació que descriu: la pastora berber que es prostitueix per fugir d’un entorn pobre i ignorant podria ser una adolescent d’un barri profundament degradat del Primer Món –d’aquests exclosos de plans urbanístics que els sanejarien i dignificarien– o d’una comarca tan empobrida –geogràficament i mentalment– com les Hurdes retratades fa vuitanta anys per la càmera de Buñuel. És cert que el fet que Jbara, la protagonista, sigui de confessió musulmana i s’atreveixi a dinamitar els tabús de l’islam, afegeix un plus d’actualitat al relat –i d’interès entre el públic occidental–, però el seu discurs és universal. I l’aposta dramatúrgica i escènica de Magda Puyo per a Confidències a Al·là aconsegueix potenciar-lo.
Perquè, a diferència del muntatge que va triomfar a França, la doble vida de Jbara –pastora o minyona, d’una banda, i prostituta, d’una altra– no es fa visible a través de canvis obvis de vestuari: aquí no hi ha vels que amaguin roba provocativa. El figurinisme de Glòria Viguer és molt més subtil i imaginatiu, i igual d’el·locuent. Les dues actrius –sí, dues, perquè el de Puyo és un monòleg a dues veus, un altre dels encerts del muntatge– vesteixen un conjunt que podria portar qualsevol jove occidental, samarreta de tirants (amb sostenidors vermells per sota) i faldilla curta texana, l’una, i brusa i minifaldilla de colors terrosos, l’altra; pel que fa als progressos socials-econòmics-sexuals de Jbara, es representen per mitjà d’unes sabates de tacó alt i per una col·lecció de tangues que igual figuren ser bijuteria com vestits de lluentons. I en l’escena que simbolitza que la jove ha tocat fons en el seu camí per obtenir riquesa i benestar –un xeic li llança uns bitllets a terra perquè els reculli amb el cul–, Jbara es treu el tanga més ostentós, el de perles, i es queda nua de cintura en avall: un recurs de direcció que pot incomodar l’espectador, sobretot, perquè fa manifesta la baixesa d’un poderós que es diverteix humiliant els seus inferiors, i la d’un servidor disposat a perdre la seva dignitat a canvi de riquesa. No és la nuesa la que perturba, sinó la roïndat moral.
L’opció de desdoblar el personatge en dues actrius (Mireia Trias i Judit Farrés, lliurades a una interpretació tremendament física) permet jugar amb l’espai o amb el so –una d’elles controla la taula de so i arrenca a cantar mentre l’altra interpreta determinades escenes–, i el disseny d’il·luminació de Maria Domènech, amb domini de la llum vermella, dóna el to just que reclama una història de corrupció moral –i no em refereixo, de cap manera, a la prostitució de Jbara–: cridanera, agressiva i vulgar.