Paul Celan insistia en la naturalesa dialògica del poema (i per extensió de les arts en general), tot afirmant que un poema és quelcom que sempre s’està atansant, que sempre s’està adreçant cap a alguna cosa. Cap a alguna cosa oberta, ocupable, potser cap a un Tu assequible.
La qüestió és què passa quan aquest Tu no és assequible, sinó que més aviat s’ha eixugat, que s’ha oblidat de la seva capacitat essencial d’escolta i acollida.
Amb un dansar titubejant, Crisálida
és una proposta que pretén desdibuixar els contorns d’allò humà, treballant elàsticament entre imatges recognoscibles i cossos per descobrir, per tal d’acollir no tan sols allò conegut, el nostre present esgotat, sinó també allò irrecognoscible i que encara ha de venir.
Com a complement a aquesta peça es podrà visitar una instal·lació viva, amb ballarins i ballarines en directe a La Carbonera (tardes del 8 al 10 d’abril).
Resumir la Vida a la Terra en poc més d'una hora. Antes Collado ha constrït un dispositiu terribment atractiu que fa una mirada distòpica als reclams de la societat. La seva transformacio es produeix en una mena de càpsula del temps en que només la natura (rocallosa) es manté estable. Les montanyes tenen molta més vida que la civilització humana. El ballarí, amb una gamma de movments molt vriada i d'una exquisidesa tècnica passa de ttella de fil a holograa de videojoc bèl·lic en qüestions de segons. I tanca amb un final preciós de calma, conteplacio i silenci. Quan un ciutadà veu una crisàida espera de sequifa que emrgeixi una papallona. I Antes Collado ens demosrtra que és molt més potent que l'espera sigui llarga i potser infinita. La seva distopia ha passat per la violència dels homes que deixa la humanitat arrassada brutalment però (en comptes de quedar-se mig enterrada com Winnie de Dies feliços de Beckett, o de deambular per una terra erma com Fando y Lis d'Arrabal o la versió de Yes, potser de Margarite Duras, a càrrec d'A3) desmboca en un final estranyament concliador. Si la Humanitat no és capaç de respectar la Natura potser convindrà aturar i esperar un nou model.
Antes Collado no atén pas a l'evolució de les espéies de Darwin, si no que imagina com una criatura esguerrada agafa complexitat i ritme amb una cançó enganxadissa caribenya d'estiu. Del preciós treball com a titella de fils (que lluita per posar-se dret, descreuant les cames) passa a un xtraordinària còpia dels personatges de videojoc. El creixement és imprescindible per sobreviure, com les girafes que s'han d'aixecar amb pocs minuts per poder seguir la seva mare. En la societat competitiva els homes són llops per als altres. La violència és supervivencia i alhora anihilació. Una terrible fotgrafia que seria tràgica si no resolgués amb un fnal simbòlic, poètic, que passa (sense necessitat d'avdvertir del cavi decodi) de la forma violenta de soldat mercenari de videojoc a un ón cntemplatiu qe combregaria amb l'UrGENTestimar d'Ada Vilaró, per exemple. De fet, Vilaró tambe passa del100 al 0 per hora en en el seu treball 360 grams,ç
Antes Collado completa el muntatge en una mena d'instal·lació, e realtat una representació slow life compartida. Perquè ell amb altres companys emulen alguns dels passatges de Crisálida a la penombra. Si en a peça les accions de seduccó i divertida provocació sexual són obertament al públic, en la versió instal·lativa també es vuen aquess impulsos però eviten aparellar-se, com faria qualsevol simi amb pulsions reproductives. En realitat, ve a ser una intensa labor de gestualitat, amb una posició corporal esgotadora i que podria recordar aquell mític Albert Vidal, a l'entrada del Zoo de Barcelona el 1983, però en el format protohomedigitalis 2.0