El patio és una peça interdisciplinària de poesia-circ en procés de creació que experimenta amb la intimitat, el desig i el poder del llenguatge a través de l’acrodansa, l’equilibri sobre mans, el treball sonor i la utilització de la veu. Buscant els límits entre allò veritablement íntim i allò completament públic, les entranyes de la casa s’obren al cel que l’observa: “el de casa meva eren tres gambades llargues per quatre gambades curtes / jo hi cabia entre les flors de la meva mare estirat en diagonal /… / va ser l’estiu que llegia Ocnos / la veïna estenia la roba interior dels seus dos fills / ens miràvem / una bona estona / quina calor”.
Juan Carlos Panduro és artista de circ i poeta extremeny que va començar a formar-se en circ a Carampa el 2016, va fer diversos cursos tècnics a DOCH, School of Dance and Circus i va acabar formant-se a l’École Superiéure des Arts du Cirque (ESAC) de Brussel·les des de 2019 a 2022. Ha participat a festivals internacionals com FIRCO o el Festival Malabharía. És també alumne de la II Promoció del Màster de Poesia de l’Escola d’Escriptors de Madrid i part de l’elenc del 28º Circ d’hivern de l’Ateneu Popular de Nou Barris. Interessat per la hibridació disciplinar i l’ús expressiu del seu propi llenguatge de circ, encara no ha trobat la millor forma de fer el pi.
Juan Carlos Panduro és, ja, un brillant sorprenent. No ho és només per la seva capacitat de fer verticals inverossímils, amb una contorsió que, més que buscar l'espectacularitat del plec impossible, l'utilitza en la penombra per a enganyar la vista més racional. En la foscor recorda al treball de la companyia Philippe Saire (Vacuum i Hocus Pocus), en què la vista viu una jornada de sorpreses visualsAquest treball té una càrrega intuïtiva notable. Recorda un altre verticalista, Quim Girón i Animal religion (Ahir, Fang, Sota terra) que també jugava amb un espai indeterminat a Indomador. Panduro participa, aviat a l'estrena de Thauma. I ja ha treballat a Glatir del Circ d'Hivern (en les dues referències anteriors, amb la direcció de Magda Puig).
Deia el programador artístic del Mercat, Marc Olivé, que Panduro és poeta. Potser per això, desgrana el misticisme de Santa Teresa de Jesús: Muero porque no muero. Com Xavier Albertí, va incloure Animal religion en muntatges híbrids del TNC (quan n'era el director, com ara Per començar sarsuela!) és qüestió de temps que fitxi Panduro per a noves aparicions al Teatro Clásico (d'on és dramaturgista). Seria un aire fresc revitalitzador. De fet, Lluís Homar ha desgranat els místics en dos espectacles recentment (El templo vacío i Alma y palabra) . Per completar el cartell contemporani de Santa Teresa de Jesús, també va ser victòria Szpúnberg la que va imaginar una actriu assajant un càsting a la barra del bar amb karaoke a Mal de coraçón. Riu-te'n de l'infern i dels pecadors dels inicis del Segle d'Or!
Ara, Panduro desgrana una peça que deixa molts interrogats oberts. Probablement perquè és un work in progress. El que executa, ho fa amb una elegància i netedat notable. I acompanyat pel sintetitzador de Lourdes Panduro (en les que s'imaginen diumenges a la tarda de joc al menjador de casa, amb una ironia espetegant improvisadament).
