El poema de Guilgamesh, rei d'Uruk

informació obra



Escenografia:
Josep Iglesias
Autor:
Jeroni Rubió Rodon, Sachli Gholamalizad
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Clara Segura, Lluís Soler, Sergi Torrecilla, David Vert, Ramon Vila, Ernest Villegas
Músics:
Yannis Papaioannou
Vestuari:
Daphna Muntz
Il·luminació:
Quico Guitérrez
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Carles Algué
Producció:
No Sonores
Sinopsi:

Entre el Tigris i l’Eufrates, en aquell punt on va aparèixer la civilització occidental i que és, a la vegada, la porta d’orient, va néixer una de les històries més antigues del món, l’epopeia sumèria que recrea les vivències, cap al 2700 abans de Crist, de Guilgamesh, rei de la ciutat d’Uruk. Entre les tauletes de fang que van aparèixer a les restes de l’antiga Nínive i altres zones de l'Orient Pròxim hi havia fragments d’una obra, El poema de Guilgamesh, que conté algunes de les històries més populars del món occidental, entre les quals el cèlebre episodi del diluvi universal. És la història d'un home que va voler desafiar la mort i va somiar amb la immortalitat. Però aquesta història d’amistat i de descens als inferns que ha passat per tantes mans, que té tantes versions i que ha estat explicada per tantes boques i en tantes llengües diferents no té una única versió veritable, sinó moltes. D’aquí que, avui, es pugui narrar la història amb una certa llibertat, com fa Oriol Broggi, director artístic de La Perla 29, en un muntatge de gran format que promet transportar l’escenari del Teatre Grec als primers moments de la nostra civilització.

Un terra de sorra, una il·luminació lateral, la posta de sol, dansa i moviment, unes guitarres que ens recorden que, de fet, som a la riba del mar Mediterrani... Són elements que La  Perla 29 ha fet servir sovint en els seus muntatges i que, en aquesta ocasió, també formaran part de la funció, durant la qual es potenciarà l’aspecte tel·lúric que ja té de per si l’escenari de Montjuïc. Diran el text, una recitació sòbria i tranquil·la ideal per ser escoltada sota un cel estelat, un repartiment excepcional d’actors i actrius disposats a oferir-nos una altra versió de la història, tan tranquil·la com plena de misteri.


Crítica: El poema de Guilgamesh, rei d'Uruk

03/07/2018

Malgrat la seva bellesa visual la potència del poema, l'espectacle de Broggi cau en una certa reiteració autoreferencial

per Ramon Oliver

Ben cert que la proposta amb la qual Oriol Broggi ha inaugurat la nova edició del festival de Barcelona, es troba a les antípodes del teatre d’Eugene O’Neill. Però si no fos perquè el títol ja se li va ocórrer abans  al cèlebre dramaturg nord-americà , aquesta versió escènica d’ “El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk” –el més antic poema  èpic escrit del qual se’n  tingui noticia- també podria titular-se “El llarg viatge del dia cap a la nit”. Així és com Broggi ha concebut el seu espectacle: com un viatge que comença quan el  sol estiuenc encara il·lumina amb llum natural  les grades i l’escenari del Teatre Grec, per endinsar-se poc a poc cap a la foscor de la nit i la il·luminació artificial. Un viatge amb un component clarament metafòric que segueix l’itinerari existencial del mateix protagonista del poema. El rei Guilgamesh, a la llum del dia, es mostra com el totpoderós ésser mig diví i mig humà que no li té por a res, que es lliura amb valor a les més terribles batalles, i es mostra alhora com protector del seu poble i dèspota tirà del seu poble amb fam de posseir totes les dones i vèncer a tots els homes que el reptin. I quan un és un fort i invencible  jove dèspota d’aquesta mena i creu tenir tot el poder en les seves mans, està sempre temptat de sentir-se immortal. Però tard o d’hora, la mort es deixarà veure. En el cas de Guilgamesh , arrabassant-li a Enkidu, un ésser gairebé tan fort i tan invencible com ell mateix que va ser creat precisament  per derrotar-lo, i s’ha acabat convertint en el seu company de l’anima i company d’aventures; en el seu alter ego i el seu mirall.  I quan aquest mirall que reflecteix algú molt semblant a tu mateix s’esmicola , llavors el terror envers la realitat de la mort fa que tot es torni fosca nit plena d’angoixa. El rei que abans no dubtava en desafiar les opinions més assenyades per tal de combatre contra el més temibles enemics, ara no pensa en altre cosa que en buscar aixopluc allà on resideix qui sembla haver vençut les lleis de la mortalitat, a veure si és capaç de revelar-li el seu secret.

El viatge del protagonista del poema ens porta alhora cap a una altra mena de viatge: el que ha realitzat la narració al llarg dels temps.  Aquesta mostra primerenca de l’escriptura èpica li serveix paradoxalment a Broggi per  recordar-nos un cop més – aquesta idea és present a un grapat dels seus espectacles- que abans de la narrativa convertida en lletra, estava la narrativa transmesa oralment per la paraula, i sotmesa a les variacions que la paraula va experimentant a mesura que la narració va passant d’una generació cap  a una altra. El muntatge de Broggi està creat partint d’aquest concepte de la narració oral, de la història explicada per algú capaç de crear en algú altre les més punyents imatges només amb la força de la paraula. Certament: al llarg de l’itinerari  Broggi no dubtarà en convertir l’àrida sorra del seu espai escènic en una fantàstica platja banyada per les onades del mar,  o en ficar-nos en inquietants coves mitjançant les projeccions i la il·luminació, o en fer que aquests núvols que formen part també d’una bona part dels seus muntatges, travessin la pètria paret de l’amfiteatre de Montjuïc. Però el fil conductor de tot plegat continuarà sent sempre la narració oral ; fins i tot les tempestes de sorra que acaben avançant cap el públic un xic amenaçadorament ( i que poden provocar algun lleuger atac de tos) et fan pensar en aquests recursos casolans que fan servir els bons narradors quan no disposen – ni precisen -  d’altra cosa per crear realitats imaginades.

I ja que som a la sorra, continuem en  ella. La sorra, les canyes , la catifa a terra damunt de la qual un bon músic crea suggestives sonoritats, el vestuari sobri de tonalitats tan naturals com els mateixos puntuals elements escènics ... tot això, forma des de sempre part de l’univers teatral de Broggi. I , com ell mateix ha reafirmat en tantes ocasions, forma part alhora del legat creatiu del teatre de Peter Brook que tant ha marcat el seu propi treball. Fa uns pocs mesos, això és feia ben palès en un “Èdip” que assumia amb orgull la petjada estètica del sublim “Mahabharata” brookià , un dels espectacles essencials del teatre del segle XX. Doncs si la petjada era llavors notòria, ara és del tot aclaparadora. De fet, les primeres representacions d’aquell muntatge excepcional van tenir lloc –dins del festival d’Avignon – en una cantera que per les seves característiques ben be podria recordar una mica l’escenari del mateix Teatre Grec. Així doncs, es podria dir que Broggi ha fet d’aquest “Guilgamesh” el seu particular “Mahabharata”, convertint-lo alhora en un espectacle tan autoreferencial que en ell hi tenen reservat “cameo” escènic bona part dels actors, actrius, tècnics i col·laboradors varis que l’han acompanyat al llarg dels anys. I tant autoreferencial que en ell hi podrem reconèixer des de la presència ( totalment accessòria ) del cavall de “Bodas de sangre”, fins ( i aquesta sí em sembla una notable connexió) el Tolstoi de “La mort d’Ivan Ilitx”, tan en sintonia amb la por davant l’abisme de la mort que exhibeix Guilgamesh. Broggi , en qualsevol cas, construeix un espectacle en el qual la fidelitat a sí mateix deixa entreveure ( com passava ja una mica en el seu “Èdip”) certs símptomes de fatiga, certa tendència a un excés de repetició. No li manquen a la seva proposta les imatges de potent bellesa ni els fragments resolts amb força escènica. Però alhora, el poder de la narració oral queda un xic llastat pel to excessivament monocorde amb el qual els intèrprets ens transmeten bona part del que ens estan narrat i per la cerimoniosa coreografia dels seus moviments :un to i  una coreografia que semblen més pensats per un espai de les dimensions de la Biblioteca de Catalunya que per un amfiteatre com el Grec. I si les dues hores d’espectacle poden acabar pesant una mica en l’ànim de l’espectador, crec que es deu molt més a aquestes decisions escèniques que a l’esplèndida història que se’ns està explicant, i que ens ve a recordar com entre les primeres paraules escrites i les angoixes que ens ataquen sovint ara mateix, les coses han canviat ben poc.