Ben cert que la proposta amb la qual Oriol Broggi ha inaugurat la nova
edició del festival de Barcelona, es troba a les antípodes del teatre d’Eugene
O’Neill. Però si no fos perquè el títol ja se li va ocórrer abans al cèlebre dramaturg nord-americà , aquesta
versió escènica d’ “El poema de Guilgamesh, rei d’Uruk” –el més antic
poema èpic escrit del qual se’n tingui noticia- també podria titular-se “El
llarg viatge del dia cap a la nit”. Així és com Broggi ha concebut el seu
espectacle: com un viatge que comença quan el sol estiuenc encara il·lumina amb llum
natural les grades i l’escenari del
Teatre Grec, per endinsar-se poc a poc cap a la foscor de la nit i la
il·luminació artificial. Un viatge amb un component clarament metafòric que
segueix l’itinerari existencial del mateix protagonista del poema. El rei
Guilgamesh, a la llum del dia, es mostra com el totpoderós ésser mig diví i mig
humà que no li té por a res, que es lliura amb valor a les més terribles
batalles, i es mostra alhora com protector del seu poble i dèspota tirà del seu
poble amb fam de posseir totes les dones i vèncer a tots els homes que el
reptin. I quan un és un fort i invencible jove dèspota d’aquesta mena i creu tenir tot
el poder en les seves mans, està sempre temptat de sentir-se immortal. Però
tard o d’hora, la mort es deixarà veure. En el cas de Guilgamesh , arrabassant-li
a Enkidu, un ésser gairebé tan fort i tan invencible com ell mateix que va ser
creat precisament per derrotar-lo, i
s’ha acabat convertint en el seu company de l’anima i company d’aventures; en
el seu alter ego i el seu mirall. I quan
aquest mirall que reflecteix algú molt semblant a tu mateix s’esmicola ,
llavors el terror envers la realitat de la mort fa que tot es torni fosca nit
plena d’angoixa. El rei que abans no dubtava en desafiar les opinions més
assenyades per tal de combatre contra el més temibles enemics, ara no pensa en
altre cosa que en buscar aixopluc allà on resideix qui sembla haver vençut les
lleis de la mortalitat, a veure si és capaç de revelar-li el seu secret.
El viatge del protagonista del poema ens porta
alhora cap a una altra mena de viatge: el que ha realitzat la narració al llarg
dels temps. Aquesta mostra primerenca de
l’escriptura èpica li serveix paradoxalment a Broggi per recordar-nos un cop més – aquesta idea és
present a un grapat dels seus espectacles- que abans de la narrativa convertida
en lletra, estava la narrativa transmesa oralment per la paraula, i sotmesa a
les variacions que la paraula va experimentant a mesura que la narració va
passant d’una generació cap a una altra.
El muntatge de Broggi està creat partint d’aquest concepte de la narració oral,
de la història explicada per algú capaç de crear en algú altre les més punyents
imatges només amb la força de la paraula. Certament: al llarg de
l’itinerari Broggi no dubtarà en
convertir l’àrida sorra del seu espai escènic en una fantàstica platja banyada
per les onades del mar, o en ficar-nos
en inquietants coves mitjançant les projeccions i la il·luminació, o en fer que
aquests núvols que formen part també d’una bona part dels seus muntatges,
travessin la pètria paret de l’amfiteatre de Montjuïc. Però el fil conductor de
tot plegat continuarà sent sempre la narració oral ; fins i tot les tempestes
de sorra que acaben avançant cap el públic un xic amenaçadorament ( i que poden
provocar algun lleuger atac de tos) et fan pensar en aquests recursos casolans
que fan servir els bons narradors quan no disposen – ni precisen - d’altra cosa per crear realitats imaginades.
I ja que som a la sorra, continuem en ella. La sorra, les canyes , la catifa a terra
damunt de la qual un bon músic crea suggestives sonoritats, el vestuari sobri
de tonalitats tan naturals com els mateixos puntuals elements escènics ... tot
això, forma des de sempre part de l’univers teatral de Broggi. I , com ell
mateix ha reafirmat en tantes ocasions, forma part alhora del legat creatiu del
teatre de Peter Brook que tant ha marcat el seu propi treball. Fa uns pocs
mesos, això és feia ben palès en un “Èdip” que assumia amb orgull la petjada
estètica del sublim “Mahabharata” brookià , un dels espectacles essencials del
teatre del segle XX. Doncs si la petjada era llavors notòria, ara és del tot
aclaparadora. De fet, les primeres representacions d’aquell muntatge
excepcional van tenir lloc –dins del festival d’Avignon – en una cantera que
per les seves característiques ben be podria recordar una mica l’escenari del mateix
Teatre Grec. Així doncs, es podria dir que Broggi ha fet d’aquest “Guilgamesh” el
seu particular “Mahabharata”, convertint-lo alhora en un espectacle tan
autoreferencial que en ell hi tenen reservat “cameo” escènic bona part dels
actors, actrius, tècnics i col·laboradors varis que l’han acompanyat al llarg
dels anys. I tant autoreferencial que en ell hi podrem reconèixer des de la
presència ( totalment accessòria ) del cavall de “Bodas de sangre”, fins ( i
aquesta sí em sembla una notable connexió) el Tolstoi de “La mort d’Ivan
Ilitx”, tan en sintonia amb la por davant l’abisme de la mort que exhibeix
Guilgamesh. Broggi , en qualsevol cas, construeix un espectacle en el qual la
fidelitat a sí mateix deixa entreveure ( com passava ja una mica en el seu
“Èdip”) certs símptomes de fatiga, certa tendència a un excés de repetició. No
li manquen a la seva proposta les imatges de potent bellesa ni els fragments
resolts amb força escènica. Però alhora, el poder de la narració oral queda un
xic llastat pel to excessivament monocorde amb el qual els intèrprets ens
transmeten bona part del que ens estan narrat i per la cerimoniosa coreografia
dels seus moviments :un to i una
coreografia que semblen més pensats per un espai de les dimensions de la
Biblioteca de Catalunya que per un amfiteatre com el Grec. I si les dues hores
d’espectacle poden acabar pesant una mica en l’ànim de l’espectador, crec que
es deu molt més a aquestes decisions escèniques que a l’esplèndida història que
se’ns està explicant, i que ens ve a recordar com entre les primeres paraules
escrites i les angoixes que ens ataquen sovint ara mateix, les coses han
canviat ben poc.
