La nova edició del Grec es dedica al diàleg entre Orient i Occident i per això el Festival d'Estiu de Barcelona 2018 s'ha obert, amb encert, amb El poema de Guilgamesh, una epopeia èpica sumèria que narra les aventures de Guilgamesh rei de la ciutat iraquiana d'Uruk. És un text, podríem dir-ne, fundacional escrit fa quatre mil anys en el qual, amb tota seguretat, els espectadors d'avui en dia hi reconeixeran mites, llegendes i històries que han bastit l'esquelet de civilitzacions, societats i religions, amén de comprovar --permeteu-me la ironia-- que els llibres d'autoajuda no són pas un invent modern. El poema de Guilgamesh és la història d'una amistat --la del protagonista i el seu amic Enkidu-- que esdevé capaç de superar els reptes més immensos i arriba a una conclusió essencialment vital: "Oblida la mort i busca la vida".
A l'encert de triar aquest text com a manifest inicial del Grec 2018 s'hi suma l'encert de confiar-ne la posta en escena a Oriol Broggi, un director que ha esdevingut una veritable frontissa entre Orient i Occident a través, principalment, de la seva passió per Wajdi Mouawad, el dramaturg canadenc d'origen libanès que més èxits ha proporcionat els últims anys a La Perla 29, l'hàbitat natural de Broggi. La menció no és sobrera perquè el director ha bolcat al muntatge tot el llenguatge perlístic que funciona tant i tant bé a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya, o en espais de dimensions convencionals, però que traslladat al Grec peca en alguns moments d'una deformació elefàntica. En aquesta sort d'autohomenatge a La Perla 29 que Broggi ha sobreimpressionat a l'espectacle hi ha, a més, algunes decisions arbitràries, la mes digna de menció de les quals és el cavall que apareix en l'escena final sense que, francament, se sàpiga massa bé per què.
Descomptats aquestes aspectes, però, el resultat final d'El poema de Gilgamesh no és negatiu. El conjunt funciona acceptablement bé i Broggi i els seus superen el repte de portar a escena un text llarg, antic, amb alguns moments flonjos i amb moltes trampes antidramatúrgiques. Amb bon ull, Broggi reposa en recitat en un cor, en limita els estirabots èpics tant habituals en casos com aquest i subratlla la paraula amb una banda sonora constant. I, sobretot, quan la cosa amenaça de decaure, fa sortir a escena el Lluís Soler i la proposta recupera i fins i tot millora les seves constants vitals. A ell, probablement, es degui la impressió final d'haver vist un bon espectacle que sense aixecar passions és una digna obertura per a una nova edició del Grec.
