Un somni és un somni. I sovint els somnis que més recordem són aquells que ens trasbalsen, els que ens inquieten, els que no ens deixen indiferents, els que fins i tot ens fan modificar la percepció que abans teníem de la realitat. El Somni d’una nit d’estiu és un d’aquests somnis. El més apassionat, canalla, absurd i inquietant que va tenir Shakespeare.
De les moltes versions que s'han fet de 'Somni d'una nit d'estiu', universal comèdia agredolça de Shakespeare, la d'Els Pirates és una de les més enginyoses, refrescants, lúdiques i festives. El públic de La Seca es lliura al dinamisme d'un muntatge que, amb l'aportació de la música original de Llorenç Gonzàlez i Guillem Roma interpretada en directe, actualitza amb rotund èxit la fusió d'aquesta història amb personatges reals, fantàstics i mitològics, adaptada per el director Adrià Aubert i l'actriu Ariadna Pastor.
La complexa posada en escena d'una trama amb una vintena de personatges, interpretats per set còmplices intèrprets, es resol amb plausible agilitat. A això contribueix la ubicació de l'acció en un escenari de línies senzilles, amb unes taules amb obertures per les que s'amaguen i reapareixen alguns dels personatges. Els comediants que actuen en les noces de Teseu i Hipólita, els follets i altres éssers del bosc, amb Titània i Oberon al capdavant, i aquests esperits vestits amb lluentons que semblen sortits d'una competició de natació sincronitzada o les fades amb ales, completen el canviant paisatge escènic desplegat amb ben aconseguides coreografies.
Els intèrprets es desdoblen i canvien de vestuari sense que amb prou feines es noti. La funció, reduïda a una hora i tres quarts, manté l'essència de l'obra esmicolant hàbilment el sentit del text traduït per Salvador Oliva, però introduint canvis que el fan més assequible per a l'espectador. El més notable és el de substituir la representació de 'Píram i Tisbe', que forma part del programa de festes nupcials, per una recreació molt de l'estil d'Els Pirates de 'Romeu i Julieta', que acosta encara més a les tesis amoroses de la trama. La peça s'incorpora una protagonista femenina interpretada per un actor amb barba i converteix el cèlebre balcó de Verona en personatge.
També dóna molt joc incloure a dues lesbianes entre les parelles enamorades per mostrar la diversitat de l'amor. I destaca una burlesca imitació de Ricard Farré de Ricard III per satiritzar les versions escèniques que es fan al teatre modern. L'actor es desdobla també en l'ase en què es transforma Bottom pels efectes d'una poció. És un muntatge amb girs que estan d'acord amb l'ambient màgic d'una nit en què domina una poètica subversió. La complicitat de l'equip d'intèrprets fa que el relat flueixi amb una màgica i sorprenent naturalitat.
Laura Aubert compon un murri Puck de gran vis còmica i notable proximitat. Exerceix, a més, de dona orquestra en el més ampli sentit de l'expressió, ja que és el personatge que revoluciona la representació amb els seus filtres i intervencions. Torna a tocar el violí, sí, però també el contrabaix i el xilòfon i interpreta amb bon gust els temes creats per la funció. Núria Cuyàs (guitarra i mandolina) i el citat Farré (bateria) completen l'equip musical d'una funció que és una festa i en la qual destaca el treball col·lectiu de tots els intèrprets. Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Tray completen l'elenc d'un muntatge de gran càrrega irònica i al qual augurem un llarg recorregut.