Diferent, alegre, juganera, jovial, juvenil, festiva, acolorida, descarada i fins i tot “piratejada”. Tot això és aquesta versió semimusical de l'obra «Somni d'una nit d'estiu», que la companyia Els Pirates —la gestora d'El Maldà— ha aixecat sobre una tarima d'antics comediants de barraca a la sala gran de La Seca Espai Brossa, on la companyia ja ha estat en altres ocasions, abans de la seva aventura emprenedora a la casa del baró de les decadents galeries comercials.
¿N'hi haurà prou amb un mes de representacions? Tot fa pensar que l'elixir de “fer seguir” —els espectadors en poden tastar un glopet a l'entrada de la sala i sembla que no té regust de l'aigua de Canaletes— farà el seu efecte i el boca-orella correrà com la pólvora trabucaire fins a esgotar localitats ben aviat, cosa que si es compleix, malgrat la calor estiuenca, hauria de fer pensar en una segona temporada perquè l'espectacle ha acabat sortint tan rodó que no hi ha frontera d'edat per als espectadors i, sobretot, és un espectacle altament recomanable per a pre i postadolescents.
No cal entretenir-se ara a recordar de què va la història d'una de les obres més espontànies i valorades de William Shakespeare per la fusió que fa d'elements de gènere real i fantàstic. El que cal és situar l'espectador sobre l'adaptació que Adrià Aubert, que també dirigeix la troupe, i Ariadna Pastor han fet de l'obra, obrint la porta a reflectir l'amor sense etiquetes —hi ha una parella de lesbianes— i canviant la peça clàssica interna —la de la famosa paret de «Píram i Isbe»— dels comediants que arriben al casament per alegrar la festa per una versió “sui generis” de «Romeu i Julieta», és a dir, paret versus balcó de Verona. Ah, i una Julieta amb barba! No dic res més.
En el muntatge, que ha reduït l'original a una hora i tres quarts aproximadament, s'hi detecten alguns recursos marca de la casa pel que fa a coreografia, moviment i picaresca escènica. I té també el do de simplificar-ne el contingut i de convertir el discurs més atepeït de Shakespeare en un conte per anar seguint, com qui passa fulls d'un àlbum il·lustrat, entre peces musicals originals i instruments en directe —els habituals, violoncel i violí (Laura Aubert), guitarra i mandolina (Núria Cuyàs) i bateria (Ricard Farré), de les intèrprets de la companyia— i amb nombroses picades d'ullet al món del teatre, vist amb tant d'afecte com ironia.
Atenció, doncs, a la fugaç imitació de «Ricard III», que fa precisament un altre Ricard, l'actor Ricard Farré —recordem només «Les dones sàvies», premiada ara amb una gira—, i que els que han vist l'última interpretació del malgirbat personatge en cos i ànima de Lluís Homar al TNC reconeixeran de seguida. Atenció, igualment, a alguna de les interpretacions musicals que, malgrat ser de composició original, toquen de reüll, en la veu de Laura Aubert —que també fa d'un Puck molt especial i gairebé terrenal—, algunes de les veus del panorama musical que han format part de la música dels últims anys. I encara atenció a la representació minimalista i irònica del fragment essencial de «Romeu i Julieta» en una versió de “teatre modern”, amb càmera de vídeo casolana sense projecció, micro i veu d'ultratomba menjant-se l'esponja, moviment de dansa contemporània i una mica de “dramón” inclòs a l'hora de la mort del pobre Romeu, afligit per la pèrdua de la seva barbuda Julieta.
Si algú ha vist alguns altres «Somni d'una nit d'estiu» i les mans i mànigues que han fet els seus directors i escenògrafs per representar sofisticadament l'espai del bosc, els follets i la juguesca de Titània i Oberó, que no es perdi ara la simplicitat i la solució aquí de convertir els esperits en una mena de noies de natació artística sincronitzada i que no es perdi tampoc la nova versió del pobre actor (Ricard Farré) convertit en ase —orelles i dentotes sense cap màscara— i la seva “boutade” jugant amb els noms autèntics de les actrius —Aubert, Cuyàs, Pau, Pindado, Pastor...— per improvisar bromes amb els seus cognoms, “boutade” que, en un moment de llums de sala i improvisació de rima simple, s'estén a un parell o tres de “dames” espectadores amb els seus propis cognoms.
Per tot el que porto dit, pot semblar que aquesta versió de «Somni d'una nit d'estiu» sigui una obra còmica per fer riure la concurrència a costa de Shakespeare i prou. No és això. En tot cas, l'humor, la ironia, la picaresca i la festa estan al servei del substrat poètic que té la peça de William Shakespeare i el reforcen amb una mirada actual aconseguint una de les versions més renovadores que s'han fet per aquests verals d'un clàssic que forma part del repertori de capçalera de moltes companyies i fins i tot de teatre juvenil en instituts.
«Somni d'una nit d'estiu» és un muntatge que compta només amb set intèrprets i que explota al màxim les seves possibilitats no només davant sinó també darrere l'escenari. Els canvis de vestuari i de caracterització de personatges es multipliquen per tres: els protagonistes de l'obra, els comediants que arriben al casament i els del bosc. Si no fos que els espectadors els tenen sempre a tocar, es diria que, en comptes de set, són vint-i-un.
La companyia Els Pirates està tan compenetrada amb el que fa —quinze anys complerts es noten— que la complicitat col·lectiva salta a la vista. La direcció d'Adrià Aubert ha portat el muntatge a bon port, fugint de qualsevol influència, evitant falsos efectes escènics, sent conscient de les possibilitats del muntatge i creant un estil propi. Les set interpretacions flueixen amb naturalitat i van creixent a manera que l'obra avança, tant en les escenes parlades com en els moments musicals, una combinació perfecta que, com l'elixir de l'entrada a la sala, produeix efectes màgics en els espectadors. (...)
