Els tres aniversaris

Teatre

informació obra


Traducció:
Joan Negrié
Intèrprets:
Rosa Boladeras, Joan Negrié, Miranda Gas, Victòria Pagès, Anna Alarcón, Albert Triola
Producció:
Sala Trono, La Villarroel, Teatre Metropol de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Valls
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

La Irina celebra el seu aniversari. Havia planejat una gran festa amb música, ball i molts convidats. Però la Irina s'avorreix. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts a terra desganats i el seu germà Andrei ha vingut amb una nova parella, embarassada.

Les seves germanes tampoc contribueixen gaire a que s'estengui l'alegria: la Masha està atrapada en un matrimoni sense amor i flirteja amb Georg, l'únic amic casat de l’Andrei. L'Olga és l'única dels quatre que treballa i ha de finançar tota la família. L'herència que van deixar els seus pares va ser malgastada fa temps i la casa familiar està molt deteriorada. 

La festa d'aniversari fracassa també els dos anys següents a causa d'un nou embaràs, una aventura amorosa, intents de suïcidi, deutes, manca de feina i perspectives vitals. I la solidaritat entre les tres germanes es posa a prova.

Els personatges de Kriecheldorf tenen una extrema capacitat analítica, i això els submergeix encara més en el dolor de saber-se fracassats en el terreny personal i social, i de veure reflectit el seu propi fracàs en el de l'altre. La decadència de la casa dels germans representa així l'exteriorització d'aquest sentiment de ruïna i degradació.

Crítica: Els tres aniversaris

08/06/2017

La vida que ens fa riure i ens fa plorar

per Toni Polo

Diuen que els clàssics ho són perquè, al contrari que les modes, mantenen la seva vigència eternament. Txèkhov és un clàssic. Les seves tres germanes ho demostren. Fins i tot en l’època actual, saturada de mòbils, de música a tot drap, de depressions i de tants altres signes de la vida més moderna, la Irina, l’Olga i la Masha no deixen de posar-nos davant d’un mirall i fer-nos pensar. La versió de la dramaturga alemanya Rebakka Kricheldorf ens tanca en l’estança d’aquesta família patèticament estancada, any rere any, aniversari rere aniversari. Sempre els mateixos problemes, sempre els mateixos regals.

És com si, físicament, inclús, es mimetitzessin amb aquella gàbia de parets de paper estampat. Ni la irrupció de la nòvia del germà, ni dels nens ploraners i exigents; ni l’aire fresc (que no ho serà, de fresc) de l’amic Georg podran trencar la dinàmica (estàtica) d’una família patèticament acomodada. I pensem que cada dia de la vida dels Freudenbach (les tres germanes i el germà) és com el dia de l’aniversari de l’Irina. I ella mateixa diu, en un moment donat: “Quina merda d’aniversari!”

Són molts els elements que fan de l’obra un èxit. Per una banda, obligatòriament, les interpretacions dels sis personatges. Ens els creiem, ens n’avergonyim, ens hi reflectim, ens fan riure i ens fan plorar. El text, àgil i pervers, diria, amb repeticions que situacions i conceptes que converteixen en una muntanya qualsevol intent de fugir d’aquella rutina horrible: les trucades suïcides que rep el Georg; les prohibicions que pateix l’Olga... I l’escenografia, que regalima fins a utilitzar, puntualment, la platea, i representa aquesta casa trista, decadent, hermètica.