Els tres aniversaris

Teatre

informació obra


Traducció:
Joan Negrié
Intèrprets:
Rosa Boladeras, Joan Negrié, Miranda Gas, Victòria Pagès, Anna Alarcón, Albert Triola
Producció:
Sala Trono, La Villarroel, Teatre Metropol de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Valls
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

La Irina celebra el seu aniversari. Havia planejat una gran festa amb música, ball i molts convidats. Però la Irina s'avorreix. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts a terra desganats i el seu germà Andrei ha vingut amb una nova parella, embarassada.

Les seves germanes tampoc contribueixen gaire a que s'estengui l'alegria: la Masha està atrapada en un matrimoni sense amor i flirteja amb Georg, l'únic amic casat de l’Andrei. L'Olga és l'única dels quatre que treballa i ha de finançar tota la família. L'herència que van deixar els seus pares va ser malgastada fa temps i la casa familiar està molt deteriorada. 

La festa d'aniversari fracassa també els dos anys següents a causa d'un nou embaràs, una aventura amorosa, intents de suïcidi, deutes, manca de feina i perspectives vitals. I la solidaritat entre les tres germanes es posa a prova.

Els personatges de Kriecheldorf tenen una extrema capacitat analítica, i això els submergeix encara més en el dolor de saber-se fracassats en el terreny personal i social, i de veure reflectit el seu propi fracàs en el de l'altre. La decadència de la casa dels germans representa així l'exteriorització d'aquest sentiment de ruïna i degradació.

Crítica: Els tres aniversaris

14/06/2017

Un destil·lat d'alta graduació

per Iolanda G. Madariaga

Darrera la brillant peça de Rebekka Kricheldorf ressona potent la veu de Txèkhov. Kricheldorf ha fet una relectura de Les tres germanes servant els caràcters dels personatges principals i traslladant-los a l’Europa contemporània. Els germans Freudenbach són els hereus d’una elit cultivada i exquisida que en algun moment del segle passat van pertànyer a la classe dominant. Ara suren a la deriva en un món que abominen, incapaços de prendre el timó de les seves pròpies vides. L'obra està estructurada a partir de tres aniversaris consecutius d’Irina -la germana cridada a brillar en el camp de la filosofia que no acaba de cloure els seus estudis. Els germans repeteixen cada any la mateixa patètica celebració. La mirada de Rebekka Kricheldorf sobre la decadent família i el seu entorn és implacable: la ironia es torna sarcasme i tot agafa un tint grotesc. Jordi Prat ha centrat l’escenari involucrant d’alguna forma al públic en l’escena. Aquesta disposició afegeix també noves formes d’entrar dins l’espai escènic perllongant-lo. S’aconsegueix donar dinamisme a un ambient dens i pesant. Encara que la clau d’aquest espectacle es troba en el magnífic elenc. Rosa Boladeres fa de la Irina una diletant alcohòlica fascinant, a cavall entre una pretesa ingenuïtat i el verí de la seva llengua. L’Andrei de Joan Negrié, tant diletant com la seva germana, és la personificació del “tantsemenfotisme”. Anna Alarcón és Masha, infeliçment casada i enamoradissa, és incapaç de deixar la seva zona de confort, per petit que aquest sigui. Olga, la germana gran que carrega sobre les seves espatlles el pes de la família, està interpretada per una Victòria Pagès que ha sabut destil·lar tota l’amargor de seu personatge i servir-la a petits glops. En aquest nucli hi entraran Georg i Janine o Albert Triola i Miranda Gas. L’un encarna la fascinació que exerceixen els Freudenbach, l’altra el pragmatisme sense escrúpols de qui se sap menyspreat. Miranda Gas entra trepitjant fort en aquesta tragicomèdia i en surt vencedora, mal que ens requi la seva grolleria, els seus fills són els futurs Freudenbach. Jordi Prats ha fet d’un bon text, una magnífica posada en escena i l’elenc l’ha convertit en un espectacle imprescindible que hauria de tenir un llarg recorregut. Quan tinguin l’oportunitat de veure’l, fixin-se també en el vestuari que ha dissenyat Miriam Compte en estreta connivència amb l’escenografia d’Enric Planas.