«Les tres germanes», d'Anton Txékhov, que vénen del 1900, donen per molt. Diferents versions han ocupat els escenaris catalans dels primers anys d'aquest segle com la dirigida per Ariel García Valdés al TNC, el 2005, la de Carlota Subirós al Teatre Lliure el 2010, la deconstrucció de José Sanchis Sinisterra a la Sala Atrium, el 2012 (revisada el 2016), i encara la versió androide del japonès Oriza Hirata, del Mercat de les Flors, el 2013.
Però totes aquestes posades en escena, tret de la robòtica japonesa, no s'apartaven gens de la línia marcada per Txékhov com ho fa ara la versió «Villa Dolorosa», de l'autora Rebekka Kricheldorf (Friburg de Brisgòvia, Alemanya, 1974) que, per no despistar ningú i crear també una similitud amb «Les tres germanes», l'adaptació catalana retitula «Els tres aniversaris».
I és que sí, són realment tres, els aniversaris. En tempo teatral, tres actes. Però tres aniversaris d'una sola de les germanes, Irina, que en plena crisi de maduresa ja en fa 38, 39 i 40 (més gran per qüestions de guió que l'edat a la ratlla de la vintena de les germanes de l'original de Txékhov).
Els espectadors assisteixen, doncs, a tres salts temporals, durant dues hores clavades de representació que passen tan volant com si fossin una peça breu, de tanta energia actoral, i que demostren que el pas dels anys no canvia res en la família vinguda a menys dels quatre germans —Serguéievna Prózorov en l'original— que en l'adaptació catalana de Joan Negrié (un dels pilars de la recentment tancada Sala Trono de Tarragona d'on procedeix el muntatge), són quatre fills orfes de pare i mare a causa d'un accident de trànsit, dos progenitors que, moguts per l'especialitat intel·lectual i la devoció que tenien per la la literatura russa, van batejar els seus quatre fills amb els noms txékhovians: Olga, Maixa, Irina i Andrei, a més d'introduir-los en les lectures clàssiques de més alta volada del segle XX des que tenien ús de raó, escatimant-los així les lectures de primera formació com tenien les altres criatures de la seva edat.
La dramaturga Rebecca Kricheldorf converteix l'obra en una tragicomèdia contemporània que, amb el reforç actoral i les regnes del fre de la direcció, queda molt ben esquitxada per l'humor, el descontrol produït per l'excés de la beguda, la filosofia de la vida pseudobohèmia, i el pes de l'avorriment que sorgeix a la maduresa després d'una joventut lliure sense haver fet cap esforç i amb l'economia domèstica resolta.
L'Olga (l'actriu Victòria Pagès) és la germana gran, l'única que té una feina estable de professora i, per culpa d'haver heretat la intel·ligència dels pares, nomenada ara directora de l'institut a contracor, cosa que augmenta encara més la seva aversió als alumnes, els pares dels alumnes i el professorat que l'envolta. La Irina (l'actriu Rosa Boladeras) —la protagonista dels tres aniversaris— s'ha fet gran estudiant i deixant d'estudiar sense acabar cap carrera i esperant que li arribi l'amor de la seva vida i que apagui l'angoixa tediosa en la qual viu. Maixa, la petita de les tres germanes (l'actriu Anna Alarcón), viu equivocadament casada amb un marit que no estima i de qui no vol tenir cap fill i, en els tres anys de l'obra, s'enamora de Georg (l'actor Albert Triola),l'amic d'Andrei que visita la casa, un personatge poètic i immers en el pessimisme per una feina de distribuïdor de magatzem que no l'omple i pel llast d'un matrimoni amenaçat per un intent de suïcidi darrere l'altre de la seva dona.
El germà és Andrei (l'actor Joan Negrié), aspirant a escriptor sense cap novel·la acabada perquè mai no està prou preparat per trobar el millor argument, funcionari de cultura municipal, casat amb Janine (l'actriu Miranda Gas) —personatge equivalent a la cunyada Nataixa en l'obra de Txékhov—, una noia que va conèixer en una discoteca de nom rus, «Moscou» —símbol del somni de la ciutat on van néixer les protagonistes de Txékhov—, que viu alegrement la vida, que no té el nivell cultural de la família on ha anat a parar, que arriba embarassada d'Andrei i passa els tres aniversaris d'Irina amb un nou embaràs cada vegada i que acaba trastocant el dia a dia de les tres germanes amb l'exigència del canvi d'habitació més lluminosa i ventilada de la germana gran, Olga, per als bebès, amb les feines de neteja de la casa i fins i tot amb el control de l'economia col·lectiva a la qual la germana mitjana, Irina, no contribueix mai i no para d'acumular i fer créixer el seu deute.
Els espectadors txékhovians hi detectaran, doncs, les principals claus del retrat naturalista de la societat russa decadent que fa Txékhov a «Les tres germanes». Però no els costarà gens d'adaptar aquest mateix retrat de caire naturalista a la societat contemporània més pròxima. Si en l'original de Txékhov, el somni és tornar a Moscou des de la ciutat mitjana on viuen i on hi ha un guarniment de militars, aquí el somni és trobar l'amor ideal o provar una feina idíl·lica que els alliberi de la petita burgesia en la qual han crescut, de la frustració, de la incertesa d'una generació i de la incapacitat de veure la llum al final del túnel.
Només la unió de les tres germanes Olga, Irina, Maixa i el germà Andrei, quan la beguda els ha tornat a tots la lucidesa perduda de la família i la cunyada Janine ha deixat Andrei a casa amb les criatures per anar a ballar, fa que visquin el somni del seu món perdut, carregat de naftalina —atenció a la metamorfosi en un moment donat del vestuari i les bates d'anar per casa de les tres germanes amb la mateixa roba dels cortinatges florejats de la decoració!— i que retornin exultants a la seva manera de ser quan troben els antics discos de vinil dels grups de la joventut i el vell tocadiscos arraconat al soterrani.
Com en Txékhov, i amb una lectura molt actual de Rebekka Kricheldorf, tot es qüestiona en una família els pares de la qual havien preparat per a la vida els quatre germans en un bàlsam de conreu de les arts i les lletres, que elles i ell acaben rebutjant en un atac de rebel·lió postadolescent potser perquè inconscientment, arribats a la maduresa, saben que l'herència intel·lectual i cultural que han rebut no els ha servit per a res.
Tot això té cos i ànima que hi posen enèrgicament els sis intèrprets, sis cares conegudes que renoven els personatges de l'obra i que se'ls fan seus amb un perfil molt personal i suggerent de cadascú. Joan Negrié (Andrei) i Albert Triola (Georg) són la cara i la creu dels personatges masculins: un, indecís, conformista, gris, rendit als encants seductors de Janine. L'altre, sorgint sempre d'entre la vegetació del jardí de la casa —d'entre la platea, esclar—, admirant la natura, seduint amb la paraula les tres germanes, fent del seu pessimisme la necessitat de protecció femenina, marcada constantment a l'escena per l'expressió de l'embadaliment de les tres germanes.
El quadre s'arrodoneix amb les quatre actrius, que construeixen cadascun dels seus personatges amb un perfil original i també nou per a cadascuna d'elles: Victòria Pagès passa de la seriositat i responsabilitat matriarcal de la germana gran a l'espai de bogeria que la porta fins i tot a enfilar-se a una cadira en plena borratxera. Anna Alarcón va modelant progressivament el personatge i la frustració personal de la germana petita en cadascuna de les seves intervencions. Rosa Boladeras treu el do de pit en cadascuna de les seves escenes fent que de l'avorriment en què viu el seu personatge en sorgeixi algunes de les accions més picaresques i divertides. I, finalment, Miranda Gas (Janine, la cunyada) convenç de la seva capacitat d'actriu camaleònica per passar de ser l'elegant jove casada de «L'ànec salvatge» (Teatre Lliure) a la multipersonalitat de discotequera, mare protectora, mestressa de casa i casada alliberada d'«Els tres aniversaris».
La direcció escènica de Jordi Prat i Coll ha aconseguit que una tragicomèdia contemporània d'autoria alemanya que beu de les fonts d'una comèdia russa clàssica molt coneguda universalment ressoni com a nova i fins i tot local, i ha perfilat cadascun dels sis personatges com si els dibuixés amb la mina de carbonet del llapis Staedtler del número 2, amb gran qualitat de traç, resistent a cap trencament, el millor llapis per esborrar tot el que hi sobra i esmolar tot el que s'hi incorpora de nou. (...)
