Els tres aniversaris

Teatre

informació obra


Traducció:
Joan Negrié
Intèrprets:
Rosa Boladeras, Joan Negrié, Miranda Gas, Victòria Pagès, Anna Alarcón, Albert Triola
Producció:
Sala Trono, La Villarroel, Teatre Metropol de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Valls
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

La Irina celebra el seu aniversari. Havia planejat una gran festa amb música, ball i molts convidats. Però la Irina s'avorreix. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts a terra desganats i el seu germà Andrei ha vingut amb una nova parella, embarassada.

Les seves germanes tampoc contribueixen gaire a que s'estengui l'alegria: la Masha està atrapada en un matrimoni sense amor i flirteja amb Georg, l'únic amic casat de l’Andrei. L'Olga és l'única dels quatre que treballa i ha de finançar tota la família. L'herència que van deixar els seus pares va ser malgastada fa temps i la casa familiar està molt deteriorada. 

La festa d'aniversari fracassa també els dos anys següents a causa d'un nou embaràs, una aventura amorosa, intents de suïcidi, deutes, manca de feina i perspectives vitals. I la solidaritat entre les tres germanes es posa a prova.

Els personatges de Kriecheldorf tenen una extrema capacitat analítica, i això els submergeix encara més en el dolor de saber-se fracassats en el terreny personal i social, i de veure reflectit el seu propi fracàs en el de l'altre. La decadència de la casa dels germans representa així l'exteriorització d'aquest sentiment de ruïna i degradació.

Crítica: Els tres aniversaris

30/05/2017

Kricheldorf reinventa Txèkhov, i Jordi Prat i Coll ens fica en una magnífica i desoladorament divertida festa teatral

per Ramon Oliver

Oblideu-vos de Moscou; a l’existència d’aquestes tres germanetes, ja no hi ha cap Moscou en perspectiva. Les altres tres germanes , aquelles a les quals Txèkhov va convertir en protagonistes de l’obra mestra revisada aquí amb gran enginy i fidelíssima  llibertat per l’autora alemanya Rebekka Kricheldorf, encara es podien enganyar de tant en tant a elles mateixes, fixant-se com a objectiu tornar a una Moscou convertida en metàfora d’aquella felicitat perduda dels dies de la infància i la primera joventut. I encara podien començar la seva obra amb una reunió amb els amics i la família en la que encara es podia creure també en una certa esperança de canvi, una possibilitat d’escapar de la xarxa de frustrant  decepció en la qual estava caient la seva vida.

Però per a l’Olga, la Irina i la Maixa de “Villa Dolorosa” ( i déu n’hi do, el demolidor títol original  que Kricheldorf li va posar a la seva tràgica comèdia amb arrels txèkhovianes) , la festa s’ha acabat abans de començar: en aquesta Villa Dolorosa ben necessitada d’una reforma urgent abans que comenci a caure’s a trossos, els dies de festa de debò (  parlo de la festa alegre plena de convidats amb el quals ve molt de gust posar-se a ballar, i no de la trista vetllada etílica compartida amb els tristos rostres de sempre) , són ja un simple record.

Així, és com ens trobem a les germanes (i al seu germanet amb vocació literària, que també corre per aquí )  tot just entrar a La Villarroel. Mentre ens acomodem al nostre seient i ens conviden a fer un tast del pica pica de la seva celebració (avui la Irina en fa 38) , ja ens deixen ben clar que l’ambient de la festa està tan ensopit com elles mateixes. I a sobre, tal i com apunta l’Olga – que sent com és l’única que treballa en aquesta família, bé hauria de tenir dret a decidir quina música sona a les festes- , aquí no hi ha qui balli, amb aquesta música clàssica que tampoc no convida a aixecar-se de la cadira! La Irina, per cert, es dedica ara a devorar aquells contes de la infància que quan era nena no va poder llegir, perquè els pares eren uns lletraferits amb ínfules intel·lectuals (prou que es veu, amb els noms que els hi va posar a les criatures!) que preferien educar la canalla amb referències literàries més elevades ( i es diria que aquí, Rebekka deixa anar un dard enverinant adreçat a certa mena d’educació “progre” de rigor de vegades un xic eixelebrat ) . Doncs, així han sortit les nenes ( i el nen, també): malgrat l’alta “elevació” dels seus anys de formació, ara ja no poden sentir-se més ensorrades. De fet, la paraula “suïcidi “ i l’amenaça de convertir-la en realitat, forma part del seu dia a dia quotidià.

Dit això, potser ja no  cal afegir que Rebekka Kricheldorf aconsegueix que la seva particular trobada amb “Les tres germanes “ de Txèkhov resulti alhora una comèdia sovint tremendament divertida que en va plena d’aquella mena d’humor esferidor que neix de l’acumulació de tristesa, i una obra que encara que no ho sembli donat el ritme lleuger amb el qual ens rep, resulta potser fins i tot  encara més desesperada que l’original que la inspira. Kricheldorf segueix força fil per randa l’estructura argumental del text de Txèkhov. Però en cap moment la presenta com una adaptació, sinó que reinventa per complert amb instruments propis aquell text. Jo, no diria pas que el fa més proper, perquè des de la meva devoció per l’obra de Txèkhov, us tinc que dir que aquestes germanes sempre m’han semblat colpidorament properes. El que sí diria , és que Rebecca els hi atorga a les germanes ( i al germà, i a l’amic del germà unit en infernal matrimoni amb una dona per a la qual l’amenaça de suïcidi forma també part del pa nostre de cada dia) una personalitat pròpia alhora paral·lela, però clarament diferenciada dels models dels quals han partit. I que aquesta nova personalitat amb antigues arrels, els hi confereix  un aire contemporani ben reconeixible.

I sembla clar des del mateix moment en el qual ens fiquem en aquesta no-festa a la qual seguiran les altres no-festes ( o si voleu, festes gens festives , tot i que plenes del mateix humor terrible i irresistible del qual us parlava abans) que Jordi Prat i Coll , les quatre magnífiques actrius i els dos excel·lents actors que ens portaran d’aniversari en aniversari, han connectat per complert amb les intencions de Kricheldorf. Aquest, és un muntatge modèlic tant pel que fa al to com pel que fa al ritme, modèlicament interpretat per una colla de intèrprets capaços de convertir la desgràcia sense sortida dels seus personatges en la nostra rialla. Potser les tres festes d’aniversari a les que assistirem no resultin gaire festives, però aquest espectacle, sí és una veritable festa teatral.