Fairfly

informació obra



Direcció:
Israel Sola
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Intèrprets:
Xavi Frances, Aitor Galisteo-Rocher, Vanessa Segura, Queralt Casasayas
Sinopsi:

Quatre amics intenten organitzar-se després que l’empresa on treballen els comuniqui l’obertura d’un ERE. La primera idea és lluitar per defensar els seus llocs de feina, és clar. Però de quina manera? I de què servirà? Realment val la pena lluitar per aquesta feina que tenen? No seria millor que ho deixéssim estar i intentessin convertir en realitat aquella brillant idea que van tenir uns anys enrere?

En un intent desesperat de maquillar les xifres de l’atur i acabar definitivament amb la consciència de classe, Govern i Mercat s’han unit per intentar demostrar que si la nostra vida professional és precària, infeliç i insatisfactòria és només per culpa de la nostra falta de “cultura emprenedora”. Per això, mentre es liberalitzen els acomiadaments i es retallen els drets laborals, proliferen les campanyes d’ajut a les start-ups i els eslògans motivacionals com: “Surt a complir el teu somni” o “Sigues el teu propi cap”. Tot i que – després de quasi deu anys de crisi – tots som conscient d’aquesta mena de trampes, no podem evitar pensar: “i si el nostre somni es complís? I si la nostra fos realment la idea que pot canviar el món?”.

Finalista a text (Joan Yago) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a espectacle de petit format

Crítica: Fairfly

25/05/2018

El teatre pot canviar el món!

per Teresa Bruna

Fa més d’un any que es va estrenar Fairfly. Probablement tots n’heu llegit coses i ja sabeu que és un imprescindible. El recorregut que ha fet ho confirma: als Premis Butaca 2017 es va endur el Premi al Millor espectacle de petit format i un altre al Millor text. Ara recentment, als  Premis de la Crítica 2017, va obtenir el del Millor espectacle de petit format. I tenen dues nominacions als  Max 2018. Però jo, al seu moment, no vaig fer la crítica i aprofito que ahir hi vaig tornar (ara la fan a La Villarroel), per parlar-ne una mica. I parlar-ne bé, que és el que es mereixen els implicats: Joan Yago, possible futur Autor Revelació als Max; Israel Solà, director. I els quatre intèrprets Queralt Casasayas, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura.

Em venia de gust tornar-hi perquè a Fairfly es diuen tantes coses, té tants registres, tants girs i tant de contingut, que no tens la sensació de repetir. A més, la fan a un altre teatre. Si al Tantarantana el públic pujava a l'escenari perquè és la única distribució a quatre bandes que permet, a La Villarroel ja som a les butaques. Però la sensació de proximitat no es perd. I és un cúmul de sorpreses. 

Per si encara arribo a temps d’explicar l’argument a algú, coneixem dues parelles que treballen i conviuen juntes (de 2 en 2) i que es troben per parlar. Curiosament, les veus com si, en comptes de tenir-los al davant al voltant de la taula rodona amb birres i xips, estiguessis en un bar i escoltessis els de la taula del costat. És així de hípernaturalista. Els quatre amics reflexionen sobre el seu futur davant d’un ERO imminent. I com que d’ERO’s, qui més qui menys n’hem viscut uns quants, doncs gairebé t’hi afegiries a dir la teva!

Quan t’arriva l’ERO, si et posen catifa vermella, amb els diners tens vàries opcions: tirar la casa per la finestra i anar vivint; reinvertir-los en coses banqueres d’aquelles que et podrien fer guanyar-ne més o perdre’ls tots; deixar-los dormir al banc per quan siguis gran o {muntar alguna coseta} per tirar endavant, encara que mai n’hi hagi prou i calgui afegir-ne. Parlo d’això per no parlar-vos de l’espectacle, que s’ha de disfrutar sense massa informació. Però va d’això.

I els nostres protagonistes prenen la última opció, la de convertir-se en Emprenedors, entre d’altres motius per canviar el món. Són quatre persones diferents, sommiadors tots encara que uns menys que altres. Viuen moments de il·lusió, de pragmatisme, de discussió… Però s’hi llencen. I vet aquí que ningú t’explica que el món és ple d’experts que van més depressa que tu. Hi ha un moment que algú diu -més o menys-: “Avui, no és el peix més gran el que es menja el xic. És el peix més ràpid, el que es menja els altres!” Puc garantir que en periodisme n'hi ha molts que així ho creuen.

L’espectacle vol ser mirall d’una situació real que ens han explicat moltes vegades i que han viscut o viuen gent propera, sigui per la bombolla, pel peix o pels que no tenen cap mena d’escrúpols. Però el que fa Fairfly excepcional  és que està explicat en clau de comèdia popular, amb bon rotllo, amb paraules que emprem tots plegats i un sentit de l'humor proper i que entenem tots. L’espectacle -o 'aquells de la taula del costat del bar'- t’atrapa plenament els 80 minuts que dura, sense descans. 

Recordo que a la presentació, van dir que com a companyia La Calòrica, també eren una mica emprenedors. Jo afegiria que, a més, ara han saltat a una sala gran, i que potser tindran més premis… Però no cal patir. Els clatellots de l’IVa i la falta d’ajuts, la gent de teatre ja els coneix, no hi ha sorpresa. La diferència entre una companyia de teatre i una empreseta és que aquí, la ‘competència’ no funciona igual i ningú et vol engolir. I per altra banda, la cultura, el teatre, ja hi són per canviar el món, de mica en mica, a cada funció.