Fairfly

Teatre

informació obra


Direcció:
Israel Sola
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Intèrprets:
Xavi Frances, Aitor Galisteo-Rocher, Vanessa Segura, Queralt Casasayas
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Quatre amics intenten organitzar-se després que l’empresa on treballen els comuniqui l’obertura d’un ERE. La primera idea és lluitar per defensar els seus llocs de feina, és clar. Però de quina manera? I de què servirà? Realment val la pena lluitar per aquesta feina que tenen? No seria millor que ho deixéssim estar i intentessin convertir en realitat aquella brillant idea que van tenir uns anys enrere?

En un intent desesperat de maquillar les xifres de l’atur i acabar definitivament amb la consciència de classe, Govern i Mercat s’han unit per intentar demostrar que si la nostra vida professional és precària, infeliç i insatisfactòria és només per culpa de la nostra falta de “cultura emprenedora”. Per això, mentre es liberalitzen els acomiadaments i es retallen els drets laborals, proliferen les campanyes d’ajut a les start-ups i els eslògans motivacionals com: “Surt a complir el teu somni” o “Sigues el teu propi cap”. Tot i que – després de quasi deu anys de crisi – tots som conscient d’aquesta mena de trampes, no podem evitar pensar: “i si el nostre somni es complís? I si la nostra fos realment la idea que pot canviar el món?”.



Finalista a text (Joan Yago) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a espectacle de petit format


Crítica: Fairfly

09/06/2018

L’època de l’emprenedoria o de fer volar coloms

per Núria Sàbat

En una època com la nostra, de capitalisme salvatge, per demostrar qui som i què volem –sigui canviar el món o omplir-nos les butxaques– és imprescindible desplegar tota la capacitat emprenedora, lluir competències digitals, vendre’s a les xarxes socials, formar part d’alguna start-up i, per descomptat, sotmetre la vida personal a la laboral.

Sigui com sigui, és fàcil deixar-se engolir per la sempre temptadora possibilitat d’assolir l’èxit, especialment quan la teva empresa “de tota la vida”, el lloc on treballes des de fa una pila d’anys, et comunica la irrevocable i imminent posada en marxa d’un ERE, ERO o INRI. Aleshores t’has de moure. Pots crear un comitè d’empresa, convocar assemblees, mostrar voluntat negociadora, anar directe a la vaga, trencar amb el passat i “reinventar-te”... o fer volar coloms.

Sota l’aparença d’una comèdia –que ho és, i moltdivertida–, Fairflay de La Calòrica planteja una situació malauradament prou habitual a través de quatre personatges ben recognoscibles a qui, sota l’encertada direcció d’Israel Solà, donen vida dos actors (Xavi Francés i Aitor Galisteo-Rocher) i dues actrius (Queralt Casasayas i Vanessa Segura) que no necessiten gaire estona per fer créixer els seus personatges i ficar-se el públic a la butxaca. Un públic que els riu totes les gràcies –perquè les tenen i en fan– i que, en acabar-se la funció, expressa la seva satisfacció amb un llarg aplaudiment. Cadascun es posa la camisa de “marca blanca” que el defineix com a un personatge tipus –calculador, discret, ingenu i motivat, llançat i visceral...– i que el temps i les circumstàncies reemplaçaran, en aquest cas, per una altra de disseny.

Guardonada als Butaca i pels premis de la Crítica, Fairflay és una sàtira agredolça de Joan Yago destinada a un públic molt ampli que posseeix els ingredients necessaris per ser tot un èxit: un text àgil, diàlegs vius i un argumentque capta l’atenció i la manté durant tota la funció, una interpretació fresca i propera que mostra la seguretat que dona el rodatge, un format gairebé televisiu i una escenografia mínima que els permet fer-la rodar  sense massa complicacions.

Estrenada l’any passat al Tantarantana, Fairflay ha fet ara el salt a la Villarroel per demostrar, un cop més, la relació inversament proporcional que s’estableix entre un pressupost magre i una imaginació ben greixada.

L'enllaç a Youtube no està disponible.