Federico García

informació obra



Producció:
Pep Tosar
Dramatúrgia:
Pep Tosar, Evelyn Arévalo
Direcció:
Pep Tosar, David Selvas
Intèrprets:
Pep Tosar, Jesús Carmona (bailaor)
Músics:
Jesús Guerrero (guitarra), Alba Carmona (cante)
Escenografia:
Pep Tosar
Il·luminació:
Pep Tosar
Vestuari:
Evelyn Arévalo, Leonor Caro
Ajudant de direcció:
Evelyn Arévalo
Vídeo:
Agustí Torres
Autor:
Victoria Szpunberg
Sinopsi:

El director i actor Pep Tosar ja va repassar la història personal i la producció artística de diversos poetes i cantants en muntatges teatrals com Tots aquests dois (sobre Guillem d'Efak), La casa en obres (Blai Bonet), Poseu-me les ulleres (Vicent Andrés Estellés) o Esquena de ganivet (Damià Huguet), entre d'altres.

Ara aplica la mateixa narrativa per repassar la trajectòria d'un dels poetes més llegits en llengua castellana, assassinat el 1936 a Granada durant els inicis de la guerra civil. Ho fa amb la col·laboració d'una guitarra flamenca (Jesús Guerrero), un bailaor (Jesús Carmona) i una cantaora (Alba Carmona).

Tots ells i el mateix Pep Tosar fent d'actor, combinen música, dansa i text en una proposta que revisa els moments més significatius de la vida del poeta i posa en relació les vivències personals i les obres compostes en cada moment. Completen la proposta les imatges en vídeo: d’una banda són paisatges lorquians i, de l’altra, un seguit d'entrevistes que analitzen la vida i l’obra del poeta rodades dins un tren que recorre el trajecte Madrid-Granada. Es recrea així l’últim viatge de Federico, que va portar-lo al tràgic final.

Crítica: Federico García

22/05/2017

Un cop més, Tosar ofereix una lliçó magistral de com apropar-se al geni aliè exhibint molt de talent propi

per Ramon Oliver

Admirar un autor o autora  , i fer-ne d’ell o d’ella el centre d’un espectacle-homenatge que deixi constància d’aquesta admiració, és un exercici que practiquen amb certa freqüència bona part dels nostres creadors escènics. Gairebé sempre, l’operació s’acaba saldant amb resultats més que dignes, que reflecteixen acuradament l’obra i/o la trajectòria vital de la persona objecte del tribut. I que , amb una mica de sort, conviden l’espectador a apropar-se al treball d’aquesta persona: en aquest sentit , quant menys popular sigui la figura objecte de l’homenatge, més útil pot esdevenir la proposta.

El que ja resulta menys habitual, és que l’espectacle-homenatge acabi agafant una entitat escènica prou potent com per travessar la barrera del pulcre tribut, i es converteixi per si mateix en un esdeveniment d’aquells que deixen petjada no solsament per la qualitat de la personalitat evocada, sinó per la bellesa, el talent, el rigor i la potència de l’espectacle que l’evoca.

Doncs això, és el que li passa gairebé sempre a Pep Tosar quan es posa a confeccionar espectacles-homenatge a altres creadors que sempre l’han inspirat a ell mateix com a creador. I això és el que li ha passat de nou amb Federico García Lorca, malgrat estar  abordant aquest cop el treball poètic i la trajectòria biogràfica d’un talent del qual podríem arribar a la falsa conclusió que ho sabem gairebé tot, perquè gairebé tothom n’ha dit la seva sobre el seu monumental geni creatiu de vegades ple avesar de enriquidores contradiccions literàries ( la seva dicotomia entre el poeta popular i aquell que busca la veritat del teatre sota la sorra de la qual “El público” potser no en vol saber res) i vitals ( el senyoret andalús i esteta que conviu amb el poeta que recorre les terres d’Espanya amb La Barraca per tal de demostrar que fer arribar la paraula de Lope de Vega a l’indret més perdut, és un acte revolucionari).

Tosar, t’enxampa des del primer moment de la seva proposta: des d’aquell moment en el qual les imatges videogràfiques que es fonen amb els intèrprets reals situats darrera un delicat tul/ pantalla, recorren a la llum del crepuscle el darrer escenari pel qual va caminar el poeta, el paisatge que era a punt de convertir-se en decorat del seu assassinat. I a partir d’aquí, Tosar i els seus excel·lents companys escènics ( amb una menció especial al magnífic bailaor/ballarí José Maldonado ), ja no et deixen anar ni un sol moment: la didàctica proporcionada per la informació que ens ofereixen tren en marxa un grapat de personatges que poden presumir de ser grans coneixedors de la figura lorquiana, es fon aquí constantment amb l’emoció que proporciona la simbiosis entre música, coreografia, paraula i imatge enregistrada. Tosar , curiosament, prescindeix gairebé per complert ( només un vist o no vist quant s’evoca l’època de La Barraca) de la molt coneguda imatge real del poeta, com prescindeix igualment de la imatge d’aquells altres personatges mítics ( Dalí, Buñuel, Xirgu, Rosales...) associats a ell. I aquest, és un altre gran encert de la seva estupenda proposta: allà on la fotografia emblemàtica ha esdevingut ja rutinària, Tosar li obra la porta al poeta imaginat que cadascun de nosaltres pot projectar en aquest/tul pantalla. Quelcom que, d’altra banda, ens recorda allò que tan bé ens va explicar Orson Welles a “Citizen Kane”: sovint, quant més informació gràfica o literària acumulem sobre un personatge, quan més pretenem apropar-nos a la seva essència, és quant més se’ns escapa de les mans. No creieu que els millors espectacles ( o les millors pel·lícules, o els millors llibres ...) sobre un personatge real ,són precisament  aquells que , partint del rigor informatiu, et deixen al final amb una intensa sensació de desconeixement real, i de ganes de més ? Doncs jo, estic per dir-vos que  sí. 


Trivial