Flor de nit

Musical

informació obra


Companyia:
Gataro
Intèrprets:
Beth Rodergas /Ariadna Suñé, Lluís Canet, Jorge Velasco / Lluís Parera , Bealia Guerra /Marta Capel, Frank Capdet / Marc Pujol , Gracia Fernández, Joan Vázquez
Direcció:
Víctor Álvaro, Lluís Danés
Direcció Musical:
Xavier Torras
Composició musical:
Albert Guinovart, Xavi Lloses
Coreografia:
Bealia Guerra
Escenografia:
Víctor AIGo
Il·luminació:
Quico Gutiérrez (AAI)
Vestuari:
Núria Llunell
Caracterització:
Núria Llunell
Producció:
Savina Figueras
Autoria:
Manuel Vázquez Montalbán
Dramatúrgia:
Joan Lluís Bozzo / Dagoll Dagom
Interpretació musical:
Laura Marin (violí)
Sinopsi:

Flor de nit és un cabaret del Paral·lel que reuneix la Barcelona dels artistes i dels rics, dels senyorets i les noies d’alterne, dels revolucionaris i dels reaccionaris, en aquells anys d’esperança, entre l'exposició Universal del 29 i l’esclat de la Guerra Civil.
Sobre aquest fons històric, Flor de nit ens parla d’un triangle amorós a quatre bandes: Rosa, una de tantes noies obreres que intentaven fer-se un lloc a la faràndula, lluita per ser ella mateixa mentre es debat entre Quimet, un anarquista idealista sense sort, i Sebastià Reynals, etern voyeur, bon vivant, l’intel·lectual que juga a relacionar-se de nit amb les flors prohibides del Paral·lel. I Coloma, promesa de Sebastià, juga l’ingrat paper d’haver d’acceptar el seu rol fora d’aquest joc, en una època en què tenir querida fins i tot aportava prestigi a ulls de certa classe social.
El cabaret Flor de Nit suposa tot un símbol del que va ser la vida noctàmbula de la Barcelona d’entreguerres i, alhora, constitueix una metàfora de la Rosa, la protagonista d’aquesta comèdia musical.

Crítica: Flor de nit

19/10/2014

Versió reduïda del clàssic de Dagoll Dagom, amb una posada en escena que treu partit d’una escenografia mínima

per Carme Tierz

Amb text de Manuel Vázquez Montalban, música d’Albert Guinovart i producció de Dagoll Dagom, Flor de Nit va convertir-se, en el moment de la seva estrena (1992), en un èxit que certificava la qualitat de la companyia comandada per Joan Lluís Bozzo, Miquel Periel i Anna Rosa Cisquella, i amb el temps, en un clàssic del teatre musical català. El seu record ha acompanyat durant més de dues dècades el públic que va gaudir del muntatge, un record que va impulsar, fa tres anys, una versió cantada i amb orquestra, i ara, una adaptació que concentra tots els escenaris del relat en un únic espai, el cabaret que dóna títol a l’obra.

El de l’Almeria Teatre no és un local carregat de velluts i lluentons, a l’estil dels que amenitzaven les nits del Barri Xino abans de la guerra, sinó un cabaret minimalista: són els artistes qui el “decoren” –al balcó situat rere els músics, les siluetes dels cantants es retallen sobre un fons neutre, component elegants quadres animats–, qui l’omplen de vida amb els seus números, però també amb  les seves converses, picabarallles i relacions. Malgrat la simplicitat de l’espai escènic, el marc en què es desenvolupa cada una de les accions –les actuacions musicals, les corredisses als carrers, reflex d’un moment polític i social convuls, el pis de l’anarquista on viu la protagonista– queden perfectament delimitats, un encert de posada en escena que permet seguir sense confusió les diferents trames que articulen l’obra. A la dramatúrgia només se li pot retreure que, en l’esforç de fer encabir aquestes trames en una versió reduïda del Flor de Nit de Dagoll Dagom, algunes perden pes respecte d’altres–la social, a la primera meitat de l’espectacle, queda un xic desdibuixada–. No és res, però, que no quedi compensat per la bona direcció d’actors, la subtilesa de les coreografies i aquell toc Gataro, marca de la casa, que aconsegueix accentuar el to de farsa de les escenes més cabareteres.


Trivial