Ara imagineu-vos que teniu al vostre abast una imaginària màquina expenedora capaç de proporcionar-vos de forma immediata qualsevol cosa que us pugui venir al cap: el somni perfecte del consumisme fet realitat. Però que a l’hora de formular-li a la màquina el vostre desig dipositant alhora a la ranura les corresponents monedes, la maquineta funcionés a la perfecció pel que fa a tota la resta de desitjos imaginables ,però –com passa tot sovint a la prosaica realitat- es quedés paralitzada justament pel que fa a proporcionar-vos allò que ara us venia més de gust. Tant sa val , si la màquina comença a vomitar tota mena de plaers degustables: el cas és que la molt inútil es mostra incapaç de deixar caure precisament allò que centralitza el vostre desig fins arribar a aquell punt en el qual, si us descuideu , pot convertir-se en el preludi d’una obsessió .I ara posem que allò que més desitgeu, com li passa al mateix Oriol Pla en aquest nou ( i globalment, magnífic) espectacle seu destinat a tenir una molt llarga vida i omplir de gom a gom molts teatres, és posar un dit al forat d’un dònut i aconseguir que la vostra gola gaudeixi de tan dolça rosquilla. Fins i tot encara que la màquina comencés a expulsar delicioses llaminadures dignes de gaudir d’una estrella Michelin, us sentiríeu igual de frustrats i potser fins i tot una mica rabiosos si el dònut seguis impertorbablement enganxat a la màquina , com li passa al mateix Oriol al llarg d’un extens gag que en té molt d’element vertebrador al voltant del qual es construeix tota la resta . Un gag al llarg del qual, per cert, l’Oriol ens mostra com potser mai abans ho havia fet tant el tarannà més chaplinià del seu immens talent.
Però amb això que tothom et digui que tens un immens talent, tampoc no en hi ha prou. Quan l’Oriol irromp a l’escenari mostrant-nos el seu somriure més ample ( un somriure d’aquells que et pot acabar deixant la mandíbula desconjunturada ), donant-li també la màxima amplitud al seu inversemblantment elàstic cos, amb els ulls lleugerament desorbitats i deixant anar per la gola unes paraules també lleugerament deformades, el primer que fa és demanar una (in)sincera disculpa a totes aquelles persones i professions escèniques que es puguin sentir molestes pel que es disposa a fer. I és que allò que es disposa a fer, és demostrar que ell, sense necessitar ser especialista en res, pot fer-ho tot . Fins i tot, allò que no ha fet mai i que no sap fer. Només convertint-se ell mateix en una inabastable màquina expenedora escènica , pot imaginar que pot arribar a complaure tot allò que el respectable públic segut davant seu espera d’ell. Però com saben també tant ell com Pau Matas Nogué (cocreador de l’espectacle, com ho va ser ja alhora del molt familiar i triomfant “Traviy”) tampoc amb això n’haurà prou. Ara que l’Oriol acaba de protagonitzar de forma esplèndida la minisèrie “Yo, adicto” té potser també més clar que mai que , d’una o altra manera (com ens deia la mateixa Clara Peya de “Caramel”) tots som addictes al que sigui , i tots som capaços de mostrar una voracitat insaciable envers les nostres addiccions; fins i tot, envers aquelles que puguin semblar-nos més innocents. I això té també molt a veure amb la màquina expenedora; amb el desig que no en té mai prou perquè un cop sembla saciat, ja es posa de nou neguitós davant un nou estímul.
Així doncs, quan surts a l’escenari t’has de mostrar disposat a donar-ho tot, perquè a la mínima que notis que encara que tot el teatre estigui rient, hi ha algú que no ha abandonat el seu seriós posat, aquest algú pot arribar a convertir-se en aquell dònut que t’amarga la resta de rialles que t’ha proporcionat la funció. És com aquell altre memorable gag de la pel·lícula “To Be or Not To Be” en el qual , mentre un molt respectable actor estar deixant anar el famós monòleg del príncep Hamlet davant un auditori del tot emocionat amb el seu art interpretatiu, veu un únic espectador que s’aixeca de la seva butaca i l’abandona justament en aquell moment: tota la resta d’entusiastes aplaudiments deixen de tenir la més mínima importància.
Com diuen en Pau i l’Oriol posant-se ells mateixos seriosos a l’hora de descriure el compulsivament hiperdivertit personatge que protagonitza el seu espectacle , ara aquest “ja només s’esforça perquè el mirin. No hi pot fer més. No para, no para. Aconseguir ser vist, encara que sigui oferint una pobre imatge, l’allibera de la torturant tirania de la insignificància”. I per a ell, ser significant significa estar preguntant-vos tota l’estona si en voleu més d’allò que ell pot oferir. Quelcom que podria resultar força angoixós, sinó fos perquè l’Oriol i el seu còmplice creatiu ho converteixen alhora en una festiva exhibició de recursos interpretatius portats fins al límit d’aquell “més difícil encara” convertit gairebé en eslògan dels espectacles circenses en els quals no pot fallar mai la presència del clown. Al dossier de premsa de l’espectacle , els seus creadors fan una mena de glossari en el qual defineixen les línies de recerca amb les quals han construït el muntatge. I a l’hora de parlar del clown , diuen d’ell que és qui “desperta el riure cruel. És el riure de la desgràcia de l’altre. El clown és l’únic capaç de fer-te riure per no plorar. És el ridícul desvestit. La humanitat més pura i destructora”. Llegint aquestes paraules i gaudint d’aquest espectacle, em van venir al cap les imatges que Federico Fellini els hi va dedicar a aquests essers que sempre l’havien fascinat (com sempre l’havia captivat tot allò relacionat amb el circ) i sovint l’havien també atemorit. A “I Clowns”, Fellini compaginava la filmació d’una sèrie de gags antològics , amb el document que ens mostrava amb notable tristor l’ànsia amb la qual els ara ja força envellits pallassos que els havien creat s’enfrontaven als records d’una trajectòria en la qual el repte de seguir despertant la rialla podia convertir-se en angoixa. No us preocupeu: l’Oriol i en Pau no tenen la més mínima intenció d’amargar-vos la festa ,entre d’altres coses, per evitar precisament acabar la funció tot preguntant-se què havien fet malament aquell dia, i perquè hi havia un espectador que no reia mai. Però de forma molt reeixida, saben com introduir al bell mig de la gresca aquesta vesant més inquietant. Potser al muntatge li caldria, això sí, ajustar una mica més el seu temps d’execució, que es dilata un xic excessivament en el seu tram central, per tornar a enlairar-se quan arriba la magnífica apoteosi final sense final. I potser la presència a l’escenari del mateix Pau Matas Nogué no acaba d’estar del tot justificada o, senzillament, no acaba d’estar del tot aprofitada, encara que entre ell i l’Oriol, sí li treguin molt profit a la tartana des de la qual el també music ens ofereix les seves composicions. Són, en qualsevol cas, molt petits esculls que no impedeixen per a res quedar admirats davant aquest gran divertiment i aquesta aclaparadora exhibició interpretativa.
