El talentós actor Oriol Pla Solina està despuntant en l’audiovisual –Creatura, Salve, Maria, Yo, adicto–, i hi ha coses que en un teatre només pot fer ell. A Gola torna als orígens, però, a diferència del que passava a Travy (2018), prescindeix de la seva família en escena. Així i tot, les seves primeres paraules en aquest nou espectacle –al TNC fins al 22 de desembre– són per als pares. Pla hi fa emergir un clown hilarant i insidiós, un retrat gens innocu de l’individu –del consumidor– contemporani.
Sempre que penso en l’Oriol Pla em ve al cap la funció de reclam que feia a La Guillotina de Iago Pericot (Mercat de les Flors, 2014): ell era l’encarregat de captar espectadors –el públic era l’autèntic protagonista de la proposta– i per aconseguir-ho grimpava fins a dalt de tot d’un pal estretíssim, de molts metres d’altura, a la plaça Margarida Xirgu. Aquella imatge em sembla més que representativa del risc a què s’exposa de vegades la gent del circ, escola i família d’aquest actor admirable que excel·leix en tot el que fa. I aquell risc el continuo veient en tots els seus treballs, potser ja no tant –afortunadament– en relació amb la seva integritat física com quant a un vessant més intern, d’entrega i profund compromís amb cada personatge o projecte. Tot això per dir que, si bé Gola podria semblar un espectacle concebut per a lluïment de l’artista –que sí, que hi fa una gran exhibició de recursos, demostrant novament el seu virtuosisme–, l’actor s’exposa molt, en la mesura que explora alguns dels aspectes més foscos de la professió, com la temptació del narcisisme o la cerca constant de validació.
Espremut per les expectatives d’un públic insaciable, l’actor-personatge fa una exhibició de les seves variades habilitats, en un peculiar exercici d’exorcisme clown
Gola és una creació i direcció conjunta de Pla i Pau Matas Nogué, que també va coescriure Travy i que ja havia col·laborat a Ragazzo (2017), la magnífica obra de Lali Álvarez. Aquí Matas, que a banda de ser coautor, signa la composició musical i l’espai sonor, apareixerà en escena sobre un anacrònic carro amb vela d’una troupe de les d’abans –podem entendre com un homenatge a Blaï Mateu la imitació que fa Pla del cavall–, per acompanyar el clown amb la seva música i presència còmplice.
[...]
Expenedor de números còmics i recursos acrobàtics, multiplica els registres i les accions
Després d’una lluita grotesca amb una màquina expenedora de refrescos i llaminadures –està tan confós, l’impacient consumidor, que creu poder seduir les màquines–, va deixant productes sobre la taula mentre enumera tòpics rancis i consignes pròpies de la societat neoliberal: cal prendre’s els problemes com a oportunitats, no acotar el cap, celebrar-se més, ser una persona màgica. Són desitjos inoculats, propòsits inscrits dins el temps i la lògica del capitalisme, que l’està destarotant. Potineja les bosses de snacks i menja compulsivament, fins a convertir-se en una mena de monstre curtcircuitat i en combustió. Som davant un personatge fràgil i voluble –consumidor i consumit alhora– que, tot i la fantasia indumentària i els moviments d’arlequí, sintetitza molt bé les patologies del subjecte contemporani.
[...]
Podeu llegir la crítica sencera a Elnacional.cat
