La peixera

Teatre

informació obra


Producció:
Versus Teatre
Intèrprets:
Miquel Sitjar, Jaume Casals, Pep Papell, Joan Bentallé, Òscar Molina
Composició musical:
Malacara
Escenografia:
Òscar Molina, Jofre Blesa
Vestuari:
Laboina Produccions
Il·luminació:
Daniel Gener
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Una excusa sovint utilitzada en moltes organitzacions és que quan alguna cosa no funciona, s’atribueixi a un error informàtic. L’univers de la tecnologia digital és tant complex i evoluciona tant ràpidament que resulta senzill fer-lo responsable de qualsevol eventualitat o desastre.

Però siguem sincers: malgrat la presència de les màquines a tota la nostra vida, mai no són elles les responsables dels errors. Qualsevol fallada d’un ordinador, d’un sistema o d’una xarxa només és atribuïble a les persones que els han dissenyat, programat o utilitzat. Aquesta inexistència d’errors informàtics ens deixa a tots plegats orfes d’una excusa útil, acceptada i respectada, una excusa que empara mil equivocacions.

5 personatges inmersos en el soterrani d´un departament d´informàtica d´una empresa són una mostra clara d’aquesta evidència. Malgrat la situació adversa que els amenaça –una dràstica reducció de personal-, són ells, i els seus comportaments i reaccions, allò que finalment els arrossega i determina. Es defensen a la desesperada, desconfiant els uns dels altres, i no calculen les conseqüències de les seves accions. En aquesta batalla de tots contra tots cometen el pitjor dels errors: no mantenir el cap fred i lluitar junts per intentar salvar-se.

L’obra teatral La peixera de Toni Cabré dirigida per Òscar Molina és una revisió del text L’efecte 2000, guanyador del premi Ciutat d’Alcoi de Teatre, que es va publicar a la col·lecció El galliner d’Edicions 62 l’any 2000 i que fins avui no s’havia estrenat professionalment.

Crítica: La peixera

20/05/2016

De piranyes naïfs

per Núria Cañamares

Puja als escenaris 17 anys després d’escriure’s i amb una mínima revisió de l’autor (Toni Cabré) per actualitzar-la   –inclòs el títol–, però arriba directa al públic com si s’hagués forjat ara. Ho fa perquè tracta de la condició humana i, el temps ja pot anar passant inexorablement, que no canviem gaire...

Els personatges de l’aleshores ‘L’efecte 2000’ continuen atrapats al departament d’informàtica del soterrani d’una empresa intentant conservar el seu lloc de feina. Ara bé, la situació pren un aire encara més claustrofòbic, perquè el que els ronda no és només una amenaça de software (que ha demostrat ser un bluf), es troben en una metafòrica peixera dins la qual s’aniran enfonsant uns amb altres convertint-se en piranyes i, alhora, víctimes de la seva impetuosa necessitat per surar.

La posada en escena al Versus Teatre, amb grades a banda i banda d’un escenari costumista a un pam del pati de butaques, contribueix a transmetre aquesta sensació d’ofec ja abans d’iniciar la funció. L’espectador entoma la tensió dramàtica i la dosificada –però contundent i, fins i tot, agraïda– violència que desprèn l’acció gairebé com si es trobés dins l’oficina. La vivor d’aquest recurs que treu un profitós rèdit a l’espai té, no obstant això, un important greuge: oculta fragments de l’acció. Succeeix quan els mateixos intèrprets es tapen entre ells o quan s’usa l’escala lateral d’una de les grades deixant part del públic amb mal de cos per haver-se perdut aparicions, reaccions i signes en un espectacle on els gests són fonamentals. Amb el director a escena (Òscar Molina), és imprescindible la incorporació d’una mirada externa per ajustar detalls com aquest i altres incongruències que fan prendre distància per esdevenir pocs reals. Per exemple, si bé els personatges són força naïfs, no resulta creïble el seu comportament passiu quan no “els toca” intervenir.

Tret d’aquesta observació i algunes llicències qüestionables –per inclusió o exclusió– en relació a l’original en paper (no perdeu l’oportunitat de llegir-la i analitzar la translació a l’escenari; Edicions 62 la va publicar l’any 2000), hi ha notables encerts com la decisió d’ometre la mampara de vidre del despatx del cap o la taula del becari, l’arrencada i les transicions entre els quatre actes i, sobretot, la capacitat per plasmar la degradació dels personatges amb la interpretació com a única eina.

‘La Peixera’ atrapa per la temàtica, el teixit dramatúrgic amb uns diàlegs que fan avançar l’acció al temps just i el reflex de comportaments coneguts en aquest vidre imaginari que, no perquè no el veiem, deixa de ser-hi.

Trivial