La peixera

Teatre

informació obra


Producció:
Versus Teatre
Intèrprets:
Miquel Sitjar, Jaume Casals, Pep Papell, Joan Bentallé, Òscar Molina
Composició musical:
Malacara
Escenografia:
Òscar Molina, Jofre Blesa
Vestuari:
Laboina Produccions
Il·luminació:
Daniel Gener
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

Una excusa sovint utilitzada en moltes organitzacions és que quan alguna cosa no funciona, s’atribueixi a un error informàtic. L’univers de la tecnologia digital és tant complex i evoluciona tant ràpidament que resulta senzill fer-lo responsable de qualsevol eventualitat o desastre.

Però siguem sincers: malgrat la presència de les màquines a tota la nostra vida, mai no són elles les responsables dels errors. Qualsevol fallada d’un ordinador, d’un sistema o d’una xarxa només és atribuïble a les persones que els han dissenyat, programat o utilitzat. Aquesta inexistència d’errors informàtics ens deixa a tots plegats orfes d’una excusa útil, acceptada i respectada, una excusa que empara mil equivocacions.

5 personatges inmersos en el soterrani d´un departament d´informàtica d´una empresa són una mostra clara d’aquesta evidència. Malgrat la situació adversa que els amenaça –una dràstica reducció de personal-, són ells, i els seus comportaments i reaccions, allò que finalment els arrossega i determina. Es defensen a la desesperada, desconfiant els uns dels altres, i no calculen les conseqüències de les seves accions. En aquesta batalla de tots contra tots cometen el pitjor dels errors: no mantenir el cap fred i lluitar junts per intentar salvar-se.

L’obra teatral La peixera de Toni Cabré dirigida per Òscar Molina és una revisió del text L’efecte 2000, guanyador del premi Ciutat d’Alcoi de Teatre, que es va publicar a la col·lecció El galliner d’Edicions 62 l’any 2000 i que fins avui no s’havia estrenat professionalment.

Crítica: La peixera

17/05/2016

La peixera dels draps bruts

per Toni Polo

El soterrani és una peixera on els treballadors més marginats d’una empresa passen el dia pendents de servidors, de cables, de wifis, de pantalles... Hi ha el veterà, un home eternament apoltronat en una suposada comoditat; hi ha el trepa, treballador dels que mira de reüll els companys; hi ha el jovenet que s’ocupa de farcir la peixera de bon rotllo (per molt forçat que sigui); hi ha el friqui i hi ha el cap de l’equip (si és que són un equip, esclar).

La notícia que estan al carrer per qüestions d’empresa destaparà la veritat que, sovint, amaga un grup de treball. Descobrirem el costat fosc de cadascun, descobrirem voltors nedant a la peixera i voltors en una escena claustrofòbica que va guanyant en intensitat a cada moment.

El poder de les màquines queda totalment desprestigiat per la responsabilitat de l’ésser humà: els ordinadors són perfectes i no cometen errors; els errors els cometen els que fan servir les computadores. De seguida veuran que encara que desconnectin el servidor de l’empresa (el poder que tenen ells) tot seguirà funcionant sense cap daltabaix.

Toni Cabré (que va escriure el text el 1999 sota el títol L’efecte 2000) crea un clima de tensió i de misteri que descol·locarà l’espectador fins al final de l’obra. Les traïcions, les mentides, les suposicions, les trabanquetes, el drama... tot alimenta una narració que requereix el màxim als actors: en una sala com la Versus, res no passa desapercebut i tot hi suma: des de l’escenografia, feta amb pocs recursos, però demostrant que no cal res més (quatre taules d’oficina, uns línia al terra i aparells –vells- d’informàtica), fins a una trama molt propera i recognoscible (portada a l’extrem), passant per la música (original de Malacara & Wilson Band, que actuen els divendres i els dissabtes al vestíbul com a aperitiu), els silencis tensíssims, els jocs de llum o les fugides escales amunt dels protagonistes. No sobra res.


Trivial