L'alè de la vida

informació obra


Companyia:
Q-Ars Teatre
Intèrprets:
Mercè Arànega i Anna Güell
Traducció:
Mònica Bofill
Adaptació:
Mònica Bofill i Magda Puyo
Escenografia:
Montse Amenós
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
Sylvia Kuchinov
Producció:
Q-Ars Teatre i Velvet Events
Autoria:
Dani Amor
Direcció:
Daniel J. Meyer
Sinopsi:

"L'alè de la vida" va ser escrita l’any 2002. Amb to de comèdia, David Hare ens parla de la història d’una dona, Madeleine (Mercè Arànega) que s’enfronta a Frances (Anna Güell), l’esposa del seu amant. "Són dones madures amb un llarg passat darrere d’elles, però amb l’expectativa considerable de futur". En el transcurs d'un dia i una nit, les dues dones parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys.

Un subtil combat de ganivets, un duel on la ironia i la tendresa comparteixen protagonisme.

L'obra es va estrenar al West End , el 3 d'octubre de 2002, protagonitzada per Judi Dench com Frances Beale i Maggie Smith com Madeleine Palmer, amb un gran èxit. Ha estat posteriorment representada a tot el món.

Crítica: L'alè de la vida

27/09/2015

Esbravada densa i continguda

per Núria Cañamares

Una conversa entre dues dones abandonades per l’home amb qui han compartit més de 25 anys –en qualitat d’esposa, l’una; i d’amant, l’altra– pot donar molt de si. No només per la morbositat de conèixer els detalls íntims de l’altra part del triangle o intentar entendre per què ell necessitava ser infidel, sinó també per contraposar dues mirades que, fins al moment, s’havien desviat deliberadament. Ja ho diuen, les coses és millor parlar-les si es volen digerir bé.

Per això, farta de patir en silenci, l’ex-esposa emprèn el viatge que la plantarà davant l’ex-amant. Així, buscarà en l’enemiga tot allò que necessita per tirar endavant. Cordials i despectives, empàtiques i jutjadores, intercanviaran preguntes i retrets que transcendiran l’home que van estimar. S’esbraven a base de bé amb la tranquil·litat de qui no s’ha de tornar a veure mai més i ja és prou madur com per aguantar les que caiguin.

El duel dialèctic les fa qüestionar de dalt a baix: com són, com entenen la vida, per què fan el que fan i planteja tot un seguit d’assumptes de caire més general com ara què impulsa a l’escriptura, l’ús i profit del temps, el concepte de família i el rol de la dona, etc. que aporten llum a reflexions sempre interessants.

Ara bé, la densitat de l’obra del dramaturg anglès David Hare pot posar fàcilment l’espectacle a la corda de fluixa i fer-hi estralls si la posada en escena no és prou convincent. Amb direcció de Magda Puyo, les esplèndides Anna Güell i Mercè Arànega defensen correctament el seu personatge, però sempre dins una volguda contenció que fa de sostre a una interpretació que podria brindar esclats més grans d’explosió en determinades situacions.

L’escenografia –basada en un moll de fusta i el mobiliari de la llar que, incoherentment, ocupa les dues bandes de l’escenari i no llueix com hauria– és tan sols el ring de la trobada, de manera que el vestuari, la música i la llum es converteixen en els únics recursos disponibles per alimentar l’escena. Compleixen dins les limitacions que marca el muntatge, encara que la música –útil per a les transicions i canvis escenogràfics– sembla poc definida pel que fa a la reacció que genera als personatges, que la ballen tímidament i sols en algunes ocasions. Fan o no fan la revolució?


Trivial