"L'alè de la vida" va ser escrita l’any 2002. Amb to de comèdia, David Hare ens parla de la història d’una dona, Madeleine (Mercè Arànega) que s’enfronta a Frances (Anna Güell), l’esposa del seu amant. "Són dones madures amb un llarg passat darrere d’elles, però amb l’expectativa considerable de futur". En el transcurs d'un dia i una nit, les dues dones parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys.
Un subtil combat de ganivets, un duel on la ironia i la tendresa comparteixen protagonisme.
L'obra es va estrenar al West End , el 3 d'octubre de 2002, protagonitzada per Judi Dench com Frances Beale i Maggie Smith com Madeleine Palmer, amb un gran èxit. Ha estat posteriorment representada a tot el món.
Després de l'èxit de Confidències a Al·là, Magda Puyo torna a endinsar-se en particulars universos femenins -ara més propers i menys durs- que ens parlen de dones subjectes de la seva pròpia història. Retrobar David Hare al teatre és donar-se cita amb personatges fets de plecs i replecs, personatges de mil matisos a qui el seu creador mai jutja. Tant se val que parlem de l'empresari de Celobert (2002) o del jove lector de la versió cinematogràfica de la novel·la de Bernard Schlink El lector (The reader, 2008), els personatges de Hare són éssers humans que respiren, transpiren, alenen... I això és el què fan Madeleine (Mercè Arànega) i Frances (Anna Güell): es troben en una mena de duel en el que es llancen paraules i alè. Dues dones en l'edat madura lliurades a una dansa subtil amb l'estripada veu de Janis Joplin solcant el drama. Frances Beale, novel·lista d'èxit, visita Madeleine Palmer, examant del seu exmarit. No sabem ben bé quin és el motiu final d'aquesta visita... però, al llarg d'aquesta, les dues dones ens dibuixaran dues vides que han transcorregut paral·leles amb un punt en comú: Martin Beale. Mercè Arànega i Anna Güell depassen el lineals estereotips d'"amant versus esposa" per mostrar-nos dos éssers humans encarats a la seva realitat, aquella que han sabut construir tot i reconeixent que "res no és real fora d'un mateix". El seu diàleg, tenyit de fina ironia, sobre la realitat i la ficció emociona per la tendresa i el respecte que, malgrat tot, destil·la. Alleugerit el text original d'algunes rèpliques (suposem que d'aquelles que construïen uns referents més concrets i generacionals), l'espectacle funciona i brinda l'oportunitat d'assistir a un brillant duel d'actrius.