L'alè de la vida

informació obra


Companyia:
Q-Ars Teatre
Intèrprets:
Mercè Arànega i Anna Güell
Traducció:
Mònica Bofill
Adaptació:
Mònica Bofill i Magda Puyo
Escenografia:
Montse Amenós
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
Sylvia Kuchinov
Producció:
Q-Ars Teatre i Velvet Events
Autoria:
Dani Amor
Direcció:
Daniel J. Meyer
Sinopsi:

"L'alè de la vida" va ser escrita l’any 2002. Amb to de comèdia, David Hare ens parla de la història d’una dona, Madeleine (Mercè Arànega) que s’enfronta a Frances (Anna Güell), l’esposa del seu amant. "Són dones madures amb un llarg passat darrere d’elles, però amb l’expectativa considerable de futur". En el transcurs d'un dia i una nit, les dues dones parlen sobre les seves vides i la relació amb l’home amb el qual han compartit 25 anys.

Un subtil combat de ganivets, un duel on la ironia i la tendresa comparteixen protagonisme.

L'obra es va estrenar al West End , el 3 d'octubre de 2002, protagonitzada per Judi Dench com Frances Beale i Maggie Smith com Madeleine Palmer, amb un gran èxit. Ha estat posteriorment representada a tot el món.

Crítica: L'alè de la vida

18/02/2015

Grans intèrprets per a una peça de cambra

per Carme Tierz

Igual que va fer a “Celobert”, David Hare enfronta aquí dos personatges oposats pel que fa al tarannà, recorregut vital o manera d’entendre la vida, però units per un fil tibant que no poden afluixar. Si a l’obra anterior, als dos extrems d’aquest fil hi havia un empresari madur de classe acomodada i una mestra més jove i idealista que temps enrere havia estat la seva amant, a L’alè de la vida hi ha dues dones de mitjana edat que durant dues dècades van estimar el mateix home, l’una (Frances) en el rol de l’esposa lleial –sinònim de la seguretat, l’estabilitat–  i l’altra (Madeline), en el de l’amant –l’aventura, el risc, la llibertat.

I com passava a “Celobert”, l’obra se centra en la retrobada dels dos personatges (Frances i Madeleine sabien de la seva existència, i fins i tot s’havien vist en una ocasió), anys després que l’home les hagi abandonat per una estudiant. Al llarg d’una nit, les antigues rivals miraran de tancar un compte pendent: descobrir qui era la dona amb qui competien per l’amor (o, si més no, l’atenció) de l’home... o qui era realment aquest home que, durant vint-i-cinc anys, va portar amb naturalitat aquest joc a tres bandes.

Més enllà de la metamorfosi soferta per les dones abandonades –la muller i mare abnegada s’ha convertit en una escriptora d’èxit, mentre que l’amant que sempre ha abraçat (o ho ha fet veure) les causes perdudes i ha defensat a ultrança la seva llibertat, s’ha reclòs en una illa, símbol d’un aïllament desitjat, de la renúncia al món d’estímuls i d’agitació en què li agradava moure’s en el passat. Els papers s’han intercanviat, cosa que indica fins a quin punt l’home havia guiat les passes de totes dues mentre van caminar plegats.

Tot i que al públic català se li pot escapar algun referent fàcilment desxifrable per al britànic –com ara el significat que té per a un personatge com Madeline viure a l’illa de Wight (no escollida a l’atzar)–, L’alè de la vida arriba directa i diàfana als espectadors gràcies a l’encertat plantejament escènic de Magda Puyo: un escenari central que “aïlla” físicament les actrius i les atrapa sense escapatòria, com dues bèsties obligades a conviure en una gàbia, i apropa el seu combat emocional (intens, enèrgic) al públic. I, sobretot, gràcies a dues grans, Anna Güell i Mercè Arànega, encara més grans en les distàncies curtes. A les seves mans, la muller submisa que s’ha atrevit a sortir al món –i a enfrontar-se a la seva Nèmesi– i la dona alliberada que, en sentir-se rebutjada, s’ha tancat en un espai segur, creixen en matisos, en tonalitats, i gairebé surten de l’entorn quotidià en què cal situar-les per ocupar un espai més elevat, reservat a les grans heroïnes tràgiques. Q-Ars torna a fer diana, probablement, en la producció més difícil que la companyia afrontarà mai.


Trivial