"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.
Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.
A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"
Julio Manrique
Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle
Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)
Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017
Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)
Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017
Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017
Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)
Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017
El debut de Julio Manrique amb Ibsen, text inèdit a les nostres contrades, té com a resultat un espectacle colossal on totes les peces encaixen. (...) L’adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique és totalment respectuosa amb l’original i les llicències que es permet afavoreixen el llustre i actualització de la història, que de manera molt encertada es planteja atemporalment. (...)
En conjunt, s’hi reconeix la personalitat de l'equip de La Brutal i influències europees com la d’Ivo van Hove. Ara bé, aquí el fred del vent del nord ve del cor i això s’aconsegueix amb les interpretacions. Impactant descobriment el de la jove Elena Tarrats que personifica la innocència de forma majúscula, igual que Laura Conejero broda Gina com la dona pràctica que és qui en realitat porta el pes en l’àmbit privat, tant al model clàssic d’opinió pública, al text d’Ibsen i a escena. Tanca el repartiment femení una Miranda Gas que continua prodigiosa en el cant i convincent amb la dona de passat qüestionable en aquella societat.
Pel que fa als personatges masculins la relació entre Pablo Derqui (Gregor) i Ivan Benet (Hialmar) és un dels duels actorals més durs i sincers que hem vist en molt de temps. La manera com Manrique ha interpretat i dosificat els seus tempos, personalitats i reaccions és meravellosa. Encara que el duet s’emporti bona part del protagonisme, hem de fer menció al pletòric Andreu Benito, al ben travat cinisme de Jordi Bosch i a l’Ekdal fràgilment entranyable de Lluís Marco. (...)