L'ànec salvatge

Teatre

informació obra


Adaptació:
Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet , Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:


"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.

Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.

A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"

Julio Manrique


Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle



Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)


Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017



Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)


Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017



Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)

Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: L'ànec salvatge

10/03/2017

De l'idealisme a l'integrisme

per Iolanda G. Madariaga

Tan natural com el propi naturalisme ibsenià és la contemporització d’aquesta peça: Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat han portat a terme un magnífic treball per fer actual el clàssic ubicant-lo en un hipotètic segle XX, del què no es precisa cap dècada o moment històric, per acabar encaixant en tots. Es tracta d’un Ibsen ja madur – l’obra és de 1884, posterior doncs a L’enemic del poble. Un Ibsen lliurat a desemmascarar els mecanismes d’una societat de classes que demana una virtut puritana als pobres que els poderosos són incapaços de mantenir. L’ànec salvatge és però una peça difícil, no tan pel recurs al simbolisme que solca la peça, com per la mirada profunda que penetra la figura de Gregor Werle. L’idealisme de Gregor, aquí en una interpretació molt subtil de Pablo Derqui, l’acaba convertint en un antiheroi que fa miques tot el que toca amb la seva voluntat de sinceritat i autenticitat. La resta dels personatges, tot i ser més diàfans (uns més que d’altres), tenen un perfil humà, molt versemblant malgrat un cert esquematisme. Es clar que en les mans d’un elenc magnífic se’ns tornen tan de carn i ossos que quasi podem sentir la seva olor: de perfum caríssim els uns, de pa i mantega o d’alcohol els altres. Espectacular Laura Conejero en el paper de Gina Ekdal, una resignada cap de família capaç de proporcionar una dosi de felicitat diària a cada membre d’aquesta per a que tot rutlli. Una resignació gens apocada i molt valenta. Andreu Benito, Miranda Gas, Ivan Benet, Jordi Bosch, Jordi Llovet, Lluís Marco i la jove Elena Tarrats, van entrant en aquest complex engranatge amb suavitat, encaixant a la perfecció. El plantejament escenogràfic contribueix en molt a dotar l’espectacle d’una modernitat gens forçada. D’un hipotètic i grandiós jardí exterior, es passa a un modest  interior partint l’escenari amb un mur que s’anirà fent més i més transparent; sempre amb la possibilitat de veure o endevinar a Carles Pedragosa al piano, amb partitura pròpia. Em reca però una ombra que plana per aquest text i què es fa més visible en la nostra “societat de l’espectacle”. L’idealisme kamikaze de Gregor és, en el nostre context, una mena d’integrisme que ens el fa profundament antipàtic i fins i tot odiós, sobretot enfrontat a l’humanisme del Dr. Relling i les seves “mentides vitals”. Vitals, pietoses o terapèutiques, les mentides se’ns barregen avui en un magma d’impostura al que no li calen massa defensors.