L'ànec salvatge

informació obra



Adaptació:
Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet , Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats, Guille Vidal, DJ Surmah
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.

Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.

A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"

Julio Manrique

Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle

Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)

Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)

Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017

Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)

Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: L'ànec salvatge

13/03/2017

Ha deixat de nevar...

per Andreu Sotorra

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906).

Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique. (...)

Malgrat que l'obra és del 1884, l'adaptació d'aquesta versió la situa en un temps contemporani. Intuïm aproximadament que és a finals del segle XX, hi ha càmeres fotogràfiques analògiques, papers de revelat Ilford i una Rolleiflex Professional sobre trípode a l'estudi que ho delata. Però el fotògraf Hialmar aspira a més i té projectes de futur. Amb ells conviu el seu pare, el vell Ekdal (Lluís Marco), un exmilitar, excaçador, examant del bosc, que fa feinetes inútils pel seu antic soci, el poderós Werle (Andreu Benito) el qual s'acaba de casar amb la jove dona de la vida, Soerby (Miranda Gas) i que rep la visita a la festa del seu únic fill, Gregor (Pablo Derqui), disposat a destapar les mentides que envolten el món de la família des que va morir la mare. (...)

El director Julio Manrique ha conduït amb pols ferm el pas del planteig de la primera part —una hora trenta, entreacte i una hora final— cap a la tragèdia de la segona part. Des de la conversa entre Werle i Gregor, pare i fill (Andreu Benito i Pablo Derqui) s'entreveu que no hi haurà res que faci trontollar la posada en escena. L'actor Pablo Derqui fa moure el seu personatge de Gregor com una ànima en pena entre la ingenuïtat i la intenció malèvola que ho capgirarà tot. No se li escapa cap moment d'intensitat, ni la conversa amb l'amic Hialmar, ni la trobada amb la petita Hedvige, ni la topada amb Gina, ni l'enganxada a taula amb el doctor Relling.

L'actriu Laura Conejero porta el paper de Gina des de la felicitat familiar fins a l'intent de salvació del vaixell domèstic que s'enfonsa. Ha passat de la sumptuositat de «La fortuna de Sílvia», de Josep Maria de Sagarra, al TNC, a aquesta Gina que dins de la modèstia manté la dignitat fins a l'últim moment, com si fos l'única que té fe en la recepta de la "mentida vital" del doctor Relling. És, de tots els personatges, el que més trasteja per casa i el que més ha de remoure utensilis de cuina, estris de l'estudi, cortinatges, roba i mobiliari. Mestressa de casa cent per cent. Per això té més mèrit encara que mantingui el seu paper en un nivell tan alt, malgrat un absurd lleu accident patit durant una funció, set dies després de l'estrena, que l'obliga a actuar ara amb el braç esquerre en cabestrell, a causa d'un dit trencat en accionar la trapa del soterrani de l'escenografia.

Atenció també al canvi de paper que fa l'actor Ivan Benet des de la seva posició inicial confortable a la reacció davant la descoberta de la mentida que ha covat durant quinze anys. I encara atenció a les fugaces aparicions de l'actor Lluís Marco, el vell Ekdal, cada vegada amb una interpretació més venerable per la seva llarga trajectòria. I atenció també al salt que fa la jove actriu Elena Tarrats —no estrictament debutant— però que aquí s'oblida dels seus vint-i-tres anys per posar-se en la pell de la petita Hedvige de catorze anys. I encara més atenció a les intervencions de l'actriu Miranda Gas, elegància natural sense sofisticacions, aire de cabaret, moments sensibles en les dues o tres peces cantades, com també passa amb el cant de lament final que protagonitza Elena Tarrats, en la penombra de la nit de gel, acompanyada pel pianista Carles Pedragosa que signa una banda sonora plena de calidesa amb efectes inclosos.

L'obra passa del primer acte glamurós, enmig d'una escenografia d'un jardí hivernal, caducifoli, escenogràficament sec, que desapareixerà ben aviat per deixar pas a un espai net, a la casa de l'estudi de Hialmar i, a través d'una galeria de vidres transparents, manté sempre la sensació de la fredor de l'exterior, amb la neu que cau, amb el buit del fosc on el secret esclata, amb el més enllà quan el drama ha caigut de ple sobre els Hialmar. Com en tot drama d'intriga hi ha un tret. I els espectadors hauran de descobrir finalment qui, d'entre tots, és de debò l'autèntic ànec salvatge. (...)