"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.
Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.
A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"
Julio Manrique
Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle
Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)
Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017
Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)
Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017
Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017
Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)
Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017
Benvingut Ànec salvatge, un Ibsen desconegut a casa nostra, mentre que de l'obra precedent, amb la que indiscutiblement dialoga, Un enemic del poble, n'hem vist fins a 5 versions consecutives en el que va de segle... Si la mentida, en els afers públics, hauria de ser sempre condemnable -i ja es veu fins a quin punt s'ha pervertit la democràcia amb la 'postveritat' dels politicastres-, en canvi la mentida pietosa en l'àmbit privat pot portar més repòs que perjudicis. Un text poderós i incisiu que l'equip actoral, guiats per Julio Manrique, defensa equilibradament en conjunt. Hi destaquen Ivan Benet i Laura Conejero, el matrimoni feliç que se n'anirà en orris per una revelació inconvenient. Curiosa interpretació de la filla, Miranda Gas, tota l'estona fent contorsions entre infantils i ioguis; però té llum. Massa cridanera la de Pablo Derqui (que feia de director de diari en l'últim Enemic del poble), el xafaguitarres intransigent, i la d'Andreu Benito, l'últim responsable de la desgràcia, mentre que Elena Tarrats excel·leix com a cantant. L'escenografia de Lluc Castells s'ha demostrat perillosa, responsable del braç en cabestrell de la Conejero, que limita, és clar, la seva actuació. Magnífic Carles Pedragrosa omnipresent a escena tocant el piano, fins i tot mentre cau una neu moridora.