L'ànec salvatge

Teatre

informació obra


Adaptació:
Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet , Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:


"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.

Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.

A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"

Julio Manrique


Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle



Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)


Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017



Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)


Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017



Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)

Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: L'ànec salvatge

23/03/2017

Julio Manrique s'apropa a Ibsen amb gran talent, amb una obra que ens posa en guàrdia contra els malalts d'idealisme

per Ramon Oliver

Recordeu al Doctor Stockmann, el protagonista d’aquella altra sensacional obra d’Ibsen que és “Un enemic del poble”? Fa tres anys, el Doktor Stockmann – interpretat llavors per Pere Aquillué en un muntatge dirigit per Miguel del Arco-  s’enfrontava a la seva comunitat ,  als seus veïns i fins i tot a la seva pròpia família des del  mateix escenari del Lliure de Montjuïc en el qual ara Julio Manrique ens presenta la seva esplèndida primera trobada amb el teatre d’Ibsen. Recordareu també que Stockmann arribava a aquest punt d’enfrontament absolut en nom d’una  veritat incòmoda que implicava un greu perjudici al bé comú : el doctor havia descobert que  les aigües del balneari que li proporcionaven riquesa a aquesta comunitat estaven contaminades, i calia fer pública la informació, encara que les seves repercussions causessin danys irreparables. Stockmann, es quedava sol en la seva defensa de la veritat. Però no ben bé: resultava evident que Ibsen, li feia costat. I això que ,  arrel d’aquell espectacle, no va faltar qui va veure en el discurs de Stockmann quelcom de perillosa defensa de la individualitat que s’imposa a la veu col·lectiva , crec que mal interpretant la postura de l’autor. Stockmann afirmava en aquella obra haver descobert que “les arrels de la nostra vida moral estan totalment podrides, i la base sobre la qual es sustenta la nostra societat, està corrompuda per la mentida”, i acabava assegurant que “l’home més fort del món, és aquell que es troba més sol”.

Doncs vet aquí que, com us deia, ara aquell escenari des del qual Stockmann proclamava el dret a imposar la veritat, l’ocupa un altre personatge , en Gregor, decidit a portar la veritat fins a les seves últimes conseqüències. Però aquest cop, Ibsen no solsament no sembla fer-li costat a aquest Gregor construït per un magnífic Pablo Derqui amb el  rigor meticulós que ens permet veure en tot moment les seves més ambigües costures , sinó que sembla donar-li clarament l’esquena. Entre el moment en el qual Ibsen escriu “Un enemic del poble” (1882) i el moment en el qual estrena “L’ànec salvatge” (1884), només han passat dos anys. I de fet, el compromís d’Ibsen amb la necessitat d’imposar la veritat per damunt de l’artifici vital, es troba en  gran mesura en tot el seu teatre anterior : el cop de porta de la Nora de “Casa de nines”, és abans de res , un cop de porta a la impostura en la qual s’ha mogut sempre la seva vida, i a la impossibilitat  de seguir mantenint-la un cop aquesta s’ha fet palesa .

Però a “L’ànec salvatge”, Ibsen fins i tot es mostra més proper a un Dr. Redling capaç d’afirmar que la vida seria més agradable si no tinguéssim sempre trucant-nos a la porta aquests creditors malalts d’ètica que reclamen el compliment dels ideals a “pobres éssers com nosaltres”, que a aquest altre Gregor que es comporta precisament com un creditor malalt d’ètica. I no es tracta de cap contradicció . El text d’Ibsen ,es sustenta sobre la metàfora de l’ànec salvatge que, quan es sent ferit per un tret, es deixa caure fins al fons de l’aigua , buscant al fang d’aquest fons la seva pròpia auto destrucció. Si el gos del caçador el vol rescatar d’aquesta mort segura, ho ha de fer calculant el poder dels seus queixals ; una pressió excessiva , farà que el rescat es transformi en mort inevitable.

I d’altra banda,  el creditor malalt d’ètica, l’integrista de la veritat a qualsevol preu, se n’oblida ( vol oblidar-ho en nom d’un ideal que intenta imposar com sigui; i la vida política, també en va plena d’espècimens d’aquesta mena) que darrera la Veritat en majúscula, s’amaguen moltes veritats en minúscula que no deixen de ser-ho encara que alguna mentida s’hagi entreteixit entre elles. Diu Julio Manrique que el seu interès per aquesta estupenda obra d’Ibsen, deriva en gran part de l’interès que sempre ha sentit per les ficcions que parlen de grups que s’han muntat les seves pròpies regles per tal de sobreviure. I evidentment, els dos grups familiars dels quals parla Ibsen ( el del l’ humil  fotògraf i  inventor de no res  Hialmar, i el del tot  poderós Werle que sempre ha sabut caure dempeus, però que  tampoc pot evitar la cega desgràcia que plana damunt d’ell) , pertanyen a aquesta categoria . Recolzant-se en l’estupenda dramatúrgia de Marc Artigau i Cristina Genebat i en la esplèndida escenografia de Lluc Castells , Manrique ha construït un espectacle en el qual l’artifici vital que es barreja amb la veritat feta a mida per la qual es mouen els personatges, es visualitza en tot moment en un escenari que en té també molt d’irreal estudi fotogràfic. Als antics estudis fotogràfics , es disposava d’una sèrie de telons pintats que creaven falsos paisatges adients a la imatge de feliç plenitud que intentaven transmetre les fotografies . A l’escenari del Lliure, les fràgils  parets de vidre separen  l’estudi on es creen aquestes fotos plenes de ficció i sota del qual s’ha instal·lat també un bosc fictici habitat –entre d’altra fauna- per un metafòric ànec salvatge, d’un no menys fictici exterior presidit pel piano de Carles Pedragosa. I per aquest espai amenaçat per un malalt d’ètica també ell molt més fràgil del que el seu integrisme pugui fer creure ( al cap i a la fi, no és sempre l’integrisme una ben perillosa forma de fragilitat? ) , es mou un repartiment absolutament brillant i de qualitat absolutament homogènia . Deixeu-me , en tot cas, que entre tanta alta homogeneïtat interpretativa, destaqui la presència de l'excel·lent  Laura Conejero. I és que , al cap i a la fi, el seu personatge, és precisament el que millor sap com en resulta de difícil preservar l’equilibri entre l’ocultació , i la nova veritat plena d’afectes ben reals que se n’ha derivat d’ella.  Jo , no ho dubto: crec que Ibsen, es troba més a prop d’aquest personatge que de cap altre dels que surten a l’obra, perquè cap altra , sap millor que ella les moltes cares que presenta la veritat.