L'ànec salvatge

Teatre

informació obra


Adaptació:
Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet , Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:


"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.

Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.

A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"

Julio Manrique


Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle



Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)


Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017



Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)


Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017



Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)

Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017


Crítica: L'ànec salvatge

16/03/2017

Overcooked adaptation of Ibsen's Wild Duck

per Alx Phillips

Hanging on the branches of Norwegian playwright Henrik Ibsen's brilliant tragicomedy, this humourless Catalan adaptation of The Wild Duck (L'ànec salvatge) turned complex character-archetypes into clichés.

This 1884 play was an excellent choice by director Julio Manrique. Its predominant theme of blinded idealism and addiction to abstracts over human relationships, exemplified in the missionary zeal of character Gregor Werle (Pablo Derqui), are completely relevant to our present age of tweeted outrage and soaring expectations. Yet it was as if the 'acute attack of integrity' that Ibsen critiqued, fuelled the play meant to expose it. 

Set in an unspecified time period in a generic Scandinavian landscape - part forest part sauna -, Gregor's uncompromising hunt for 'the truth' at all costs makes a victim of self-aggrandising simpleton Hialmar (Ivan Benet). Yet in this simplified production you feel force-fed with Ibsen's storyline while the meaning behind it has been diluted. The lead character of Gregor has been side-lined as a cretin (unfair on actor Pablo Derqui), while the over-responsible role of Hialmar, with his mood swings between affection and rage, seemed as exhausting for him as they were for me. 

The second part scrambles to save the play with mixed results: the most authentic performance is that of Dr. Relling, played with exactly the right balance of smarts and cynicism by Jordi Bosch. He, along with the character of old Ekdal (Lluís Marco) respected the slightly-ridiculous personalities of Henrik Ibsen's team players. Ibsen was a great fan of women, as the director acknowledged, yet here too their roles have been flattened: Hialmar's wife Gina (Laura Conejero) is a wonderful source of unwitting common sense in the original: "We're not all alike, us women!" - yet updated into a more 'educated' role, her lines in this production were lost. Teenager Hedvig - played impressively by Elena Tarrats - was another character starved of her potential; infantilising her meant missing a great opportunity to explore the dark world of adolescence.