L'ànec salvatge

informació obra



Adaptació:
Cristina Genebat, Julio Manrique
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet , Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats, Guille Vidal, DJ Surmah
Escenografia:
Lluc Castells
Vestuari:
Maria Armengol
Caracterització:
Ignasi Ruiz
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

"Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.

Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.

A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…"

Julio Manrique

Premi de la Crítica 2017 categoria espectacle

Premi de la Crítica 2017 a la direcció (Julio Manrique)

Finalista a Actor de repartiment (Pablo Derqui) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai escènic (Lluc Castells)

Finalista a la il·luminació (Jaume Ventura) al Premi de la Crítica 2017

Finalista al vestuari (Maria Armengol) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a l'espai sonor (Damien Bazin)

Finalista a actriu revelació (Elena Tarrats) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: L'ànec salvatge

03/03/2017

Una equivocada febre de justícia

per Pep Vila

Es notava en la cara del públic, el día de l'estrena: tothom s'ho havia passat molt bé, i no era precisament una comèdia, sinó un drama d'Henrik ibsen de finals del segle passat, traslladat a l'actualitat. Aquesta és la història d'una febre de vengança que pateix Gregor -Pablo Derqui- per dir una veritat que pot tenir incalculables conseqüències per la família de Werle -Ivàn Benet- i, qui sap, potser amb això tots tindran la conciència més tranquil.la. O no.

El millor que es pot dir és que en una obra de gairebé tres hores, "L'ànec salvatge" enganxa des del primer minut. Escenografia gèlida, que ens trasllada als boscos de Noruega -el "Norwegian wood" dels Beatles que sona en un determinat moment-, el piano de Carles Pedragosa que marca el tempo o l'arribada de la tempesta...i a més es beneficia d'unes grans interpretacions. De tots, des de l'angoixant Derqui a l'ingenu Benet, passant pel cínic Jordi Bosch, o aquest actoràs anomenat Andreu Benito, Laura Conejero...i la gran sorpresa, la jove Elena Tarrats. I al darrera de tots ells, el savi Julio Manrique dirigint una de les, ja, millors obres de tota la temporada.