L'Avar

Teatre

informació obra


Adaptació:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Joan Pera, resta de repartiment en curs, Joan Pera, resta de repartiment en curs, Daniel Grao, Nacho Sánchez
Direcció:
Sergi Belbel
Sinopsi:

Vidu i terriblement avar, Harpagó vol casar la seva filla Elisa amb Anselm, vell i ric, disposat a prendre-la sense dot, però Elisa vol casar-se amb Valeri, que ha aconseguit entrar a la casa d’Harpagó contractat com a intendent. Al mateix temps, Harpagó i el seu fill, Cleante, rivalitzen per l’amor de Mariana. Per ajudar el seu amo, el criat de Cleante, l’Escletxa, roba l’or d’Harpagó. Acusat en fals, Valeri revela el seu amor per Elisa. Aquest tradicional recurs de la confessió acaba desfent el nus de tota la intriga: Anselm descobreix que Mariana i Valeri són els fills que creia perduts en un naufragi. Al final, ambdues parelles de joves podran casar-se i Harpagó quedarà satisfet de recuperar el seu preuat or.

En aquesta comèdia, Molière utilitza tots els ressorts de l’humor: el personatge còmic d’Harpagó (el còmic de la situació) i, per descomptat, la comicitat de les paraules i els gestos, heretats de la farsa i del ball que l’autor coneixia molt bé. A més de triomfar, l’amor i la joventut se’n riuen de l’autoritat que vol casar-los en contra dels seus desitjos.

Crítica: L'Avar

17/03/2016

Un espectacle per degustar sense prejudicis

per Marc Sabater

Més enllà d’un actor, Joan Pera és una marca teatral. Una marca sovint associada a conceptes que tenen poc a veure amb el teatre, entès com a art, i molt amb la indústria de l’espectacle. Dit en d’altres paraules: per a molts, Pera és un showman, més que un actor en el sentit etimològic del terme. Per això, d’entrada, fer-lo protagonitzar una obra de text-text, amén d’un clàssic-clàssic, com és L’avar de Molière podria passar per una simple jugada plena, si em permeteu, de morbo. Afortunadament, però, la realitat és tant tossuda com llarga és la trajectòria de Pera. En qualsevol cas molt més llarga de la que, en els últims anys, li ha conferit la mencionada i injusta marca. I, més afortunadament encara, aquests dos aspectes –i una molt bona estratègia del director—es conjuren per fer d’aquest Avar un espectacle radicalment més proper a l’alta comèdia que al show banal. Una proposta, doncs,  que mereix degustar-se deixant els prejudicis al vestíbul del teatre.

També cal dir que qui busqui al Pera del cullerot l’hi trobarà, que per alguna cosa estem al teatre comercial. Però l’hi trobarà en menor mesura de l’esperada o, com a mínim,  acompanyat d’un Pera que demostra i reivindica un ofici per molts oblidat o, directament, desconegut. L’avar és, per dir-ho gràficament, una mena de guerra entre el Pera-showman i el Pera-actor. I aquesta guerra té diferents batalles conforme avança la història d’Harpagon, un home tant ric com a garrepa que mena la seva vida i la dels que l’envolten amb l’únic propòsit de l’estalvi i la rendibilitat econòmica. En algunes d’aquestes batalles guanya el primer i no es pot pas dir que el públic no ho gaudeixi. Però quan el producte brilla en tota la seva esplendor és, sense cap mena de dubtes, quan s’alça el segon.

En el bon regust de boca que deixa aquesta pugna hi té molt a veure el paper d’àrbitre en el que s’erigeix el director, Josep Maria Mestres. Conscient del material que té entre mans, i encara que pugui semblar una paradoxa, Mestres s’entesta en demostrar que L’avar és teatre. Com? Doncs, essencialment, però no exclusivament, confiant els secundaris a actors molt i molt bons de forma que ningú es pugui pensar que són un simple farciment. La  feina consistent i travada de Manu Fullolla, Júlia Barceló o Ricard Ferré es la punta de llança d’un repartiment d’un nivell estratosfèric. No és fàcil brillar quan et toca girar al costat d’un astre i tots, sense excepció, ho aconsegueixen, de manera que la nòmina artística de L’avar és elevadament homogènia i, al que anàvem, demostra que del que es tracta és de teatre.

A més d’envoltar Joan Pera d’actors que saben reivindicar-se i anivellar-s’hi, Mestres també ha posat en dansa altres elements que ajuden a desxifrar aquest objectiu, per si algú es planta al Goya amb expectatives alternatives. Una molt bona escenografia de Pep Duran i, sobretot, un excel·lent treball de vestuari de Maria Araujo i de caracterització d’Àngels Palomar-Marques serveixen per esvair qualsevol resta de dubtes. I, al final, la conclusió només pot ser una. L’avar és una molt bona proposta, protagonitzada per un actoràs que, a més de ser-ho, sap donar al públic el què vol a les ordres d’un director que no renuncia ni al teatre ni als espectadors. 

Trivial