L'Avar

Teatre

informació obra


Adaptació:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Joan Pera, resta de repartiment en curs, Joan Pera, resta de repartiment en curs, Daniel Grao, Nacho Sánchez
Direcció:
Sergi Belbel
Sinopsi:

Vidu i terriblement avar, Harpagó vol casar la seva filla Elisa amb Anselm, vell i ric, disposat a prendre-la sense dot, però Elisa vol casar-se amb Valeri, que ha aconseguit entrar a la casa d’Harpagó contractat com a intendent. Al mateix temps, Harpagó i el seu fill, Cleante, rivalitzen per l’amor de Mariana. Per ajudar el seu amo, el criat de Cleante, l’Escletxa, roba l’or d’Harpagó. Acusat en fals, Valeri revela el seu amor per Elisa. Aquest tradicional recurs de la confessió acaba desfent el nus de tota la intriga: Anselm descobreix que Mariana i Valeri són els fills que creia perduts en un naufragi. Al final, ambdues parelles de joves podran casar-se i Harpagó quedarà satisfet de recuperar el seu preuat or.

En aquesta comèdia, Molière utilitza tots els ressorts de l’humor: el personatge còmic d’Harpagó (el còmic de la situació) i, per descomptat, la comicitat de les paraules i els gestos, heretats de la farsa i del ball que l’autor coneixia molt bé. A més de triomfar, l’amor i la joventut se’n riuen de l’autoritat que vol casar-los en contra dels seus desitjos.

Crítica: L'Avar

11/02/2016

un Molière per a tots (i totes)

per Josep Maria Viaplana

D'entrada, l'obra: Molière (nom artístic de Jean-Baptiste Poquelin) va escriure textos emblemàtics del teatre universal, entre els quals l'Avar hi té un lloc indiscutible. Fent servir la ironia i l'humor, la crítica mordaç dels arquetips socials, en els quals encara avui hi podem reconèixer trets de molts de nosaltres, va saber retratar l'esperit humà a través dels seus vicis i defectes, ridiculitzant-los amb una destresa extraordinària per construir dramatúrgies que desperten l'interès de l'espectador de principi a final. Concretament, a l'Avar, com el seu mateix nom indica, el personatge central és un home tan garrepa que nega el pa i la sal a tots els qui l'envolten, inclosos els seus fills. I això que ha amassat una fortuna! Cadascú té els referents que té, i a mi em recorda un personatge (ves a saber si inspirat en aquest arquetip universal) del 'Tio Gilito' de Walt Disney, que com aquell només troba alegria en la contemplació del seu tresor, abraçant-lo com potser no ha fet mai amb els seus propis fills, nedant en una piscina plena de monedes i bitllets, amagant-lo de tothom i vivint esclau de que ningú no li tregui ni tant sols un cèntim.

Això sí, el mateix autor, l'esplèndida adaptació de Sergi Belbel i la interpretació del protagonista, Joan Pera, ens el mostren com algú digne de llàstima i objecte de les burles dels qui estem contemplant l'espectacle, tan grans com l'aversió dels qui el pateixen, i la por i el rebuig dels seus mateixos descendents, agreujada per la pèrdua recent de la mare, a qui probablement imaginem apaivagant els efectes de tant miserable personatge.

La història ens recorda d'altres, també del mateix autor: l'home ric i vell, que busca per al seu fill i la seva filla futurs marit i muller pensant només amb quins avantatges econòmics li reporten (còmica i patètica resulta la seva obsessió de no haver de pagar la dot per la seva filla), sense parar en els sentiments d'ells mateixos, i ni tant sols en una paritat d'edat. D'altra banda, pretén una joveneta virtuosa i tota encís que, coses de la genètica potser, també agrada al seu jove i ben plantat fill, atracció -aquesta sí- corresposta per ella. La decisió de casar-se amb la noieta (gairebé tant com la de casar la filla amb un ric i vell noble amic seu) desferma l'acció i les múltiples situacions còmiques i embolics, començant per la presència a la casa d'un jove de noble ascendència, fent-se passar per assistent amb l'objectiu d'ensabonar el vell avar, per demanar-li després la filla en matrimoni -també amb l'aquiescència de la interessada- i afegeix combustible a la comèdia.

El desenllaç resulta tan més ridícul com més irreal i semblant a un culebrot va esdevenint. I segurament aquesta és l'aclucada d'ull més evident a l'espectador modern.

En resum, una delícia, Molière molt ben tractat (m'ho va confirmar una persona francesa molt acostumada a veure'l en 'versió original' al seu país) en l'adaptació de Sergi Belbel i la direcció de Josep Maria Mestres, a qui m'imagino als assajos frenant la tendència natural de Joan Pera a anar afegint 'morcilles' (i segons confessa, mirant que no es deixi res), esforç recompensat amb un Avar esplèndid, tant dient el text com en la seva corporalitat, o en la baixada a platea buscant al lladre dels seus escuts.
Tota la resta de la companyia està prou bé, l'espectacle es segueix sense cap mena de problema: tant és així que podríem recomanar-lo a partir de 8-9 anys, com la majoria de textos del geni francès.
En l'últim capítol, assenyalar que la producció, i especialment l'escenografia, acompleixen la seva funció amb escreix, malgrat (o a causa de) la seva senzillesa, com a mínim a ulls de l'espectador, passant d'una habitació amb una sola paret de fons i una porta, a una mena de jardí amb gelosia que permet dos espais, pels quals els actors transiten, entren i surten amb total efectivitat. I se'ls entén tot en tot moment.

Trivial