L'electe

informació obra



Intèrprets:
Ramon Madaula/ Abel Folk, Roger Coma
Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Genoveva Pellicer
Sinopsi:

Un jove polític acaba de ser escollit president. En poques hores ha de pronunciar el seu discurs d’investidura però, cada vegada que l’assaja, un terrible tic deforma la seva cara de forma tan ridícula com hilarant. El psiquiatra només té unes poques hores per resoldre aquest aparent trastorn i evitar que el president faci un ridícul espantós en la seva primera compareixença.

L’Electe es converteix en una batalla entre el president i el psiquiatra. Que amaga cadascú? Quines són les veritables intencions d’un i altre ? Quins fets de la nostra vida marquen el nostre futur i, sobretot, la nostra vocació?

Crítica: L'electe

23/11/2017

L’humor és l’excusa

per Núria Cañamares

Sí a les comèdies intel·ligents, les que entretenen i et regalen una molt bona estona sostingudes sobre un humor fi que traspassa la capa de la superficialitat. ‘L’electe’ se circumscriu dins aquest tipus d’obres que et fan sortir del teatre millor de com hi has entrat: evadit, més alegre i amb pensaments frescos.

Després de més de trenta anys com a actor al teatre, al cinema i a la televisió, Ramon Madaula ha fet el salt a la dramatúrgia i a la direcció escènica. No deixa de ser un autor emergent –‘L’electe’ és el seu segon text, després de ‘Coses nostres’ i abans d’‘Ignots’–, però l’experiència duent a l’escenari els textos d’altres autors es nota i hi aporta les taules de qui coneix els secrets de l’ofici. A més a més, els dramaturgs Jordi Casanovas –a qui declara el seu padrí com a autor i signa també la direcció de l’espectacle– i Marc Angelet l’han assessorat en aquest periple.

El bon guió d’un psiquiatra que ha de tractar el tic de l’imminent president de la Generalitat a quatre escasses hores que pronunciï el discurs d’investidura rutlla a la perfecció amb l’excel·lent interpretació d’Abel Folk (inicialment era el mateix Madaula i, curiosament, se’l reconeix en la manera de fer) i Roger Coma. El primer escolta més que no parla, va al gra i apunta el que considera rellevant extraient-ne deduccions; el segon esprem al màxim la vis còmica amb expressivitat, reflexions en veu alta i una gran humanitat que connecta amb un pati de butaques completament enganxat.

Tot plegat resulta tan natural que sembla que vingui donat, però només pot ser fruit del treball que fila prim, d’ajustar les rèpliques al moment adequat per deixar que el públic rigui de gust sense perdre’s res, de trobar aquell gest que no demana cap més explicació, de bastir l’acció fictícia al temps real generant interès per saber com acabarà tot plegat, d’utilitzar les referències personals, familiars i socials per despertar empatia i certa introspecció, de donar a l’instant precís (el tic es demana a crits!), de sorprendre amb coherència, etc. Està al punt.

Per què algú pot voler ser president d’un país (o qualsevol altra cosa)? ‘L’electe’ proposa algunes raons, que cadascú les valori i les porti al seu terreny per entendre’s molt més a si mateix i a la resta. L’humor és l’excusa, es pot anar més enllà.

Trivial