Marina Mascarell. Orthopedica corporatio

Dansa

informació obra


Coreografia:
Marina Mascarell
Direcció:
Marina Mascarell
Sinopsi:

La heterogeneïtat com a eix vertebrador d’aquesta nova creació de Marina Mascarell, amb 6 intèrprets a escena de 22 a 54 anys, de trajectòries, cultures i nacionalitats diferents, que interactuen i es fusionen. Els cossos d’aquest eclèctic grup de ballarins protagonitzen la resistència, la lluita per no ser domesticats i estandarditzats, en un viatge en què el so es mostra com a una extensió del cos.

La coreògrafa espanyola-neerlandesa Marina Mascarell trasllada a la dansa el seu compromís amb la societat d’una manera poètica. El 2015 va ser guardonada amb el prestigiós Premi de Dansa del BNG Bank, un reconeixement al seu gran talent i projecció. Mascarell, que des de l’any 2012 treballa com a coreògrafa independent, ha creat peces per a grans companyies com ara Nederlands Dans Theater de l’Haia, Göteborgs Operans Danskompani, Lyon Opera Ballet, Skånes Dansteater de Malmö i Dance Forum Taipei, entre d’altres. La seva obra aborda el món en què vivim, les decisions que prenem i les seves conseqüències, i va molt més enllà de la simple forma o de l’estètica pura, amb una gran i personal qualitat de moviment.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Marina Mascarell. Orthopedica corporatio

08/10/2021

Acalaparadora pandèmia

per Jordi Bordes

L'impacte de la pandèmia ha dotat a la coreògrafa Marina Mascarell de nou material per a construir un nou univers, que parteix de les figures geomètriques de l'espai però que s'esquarteren amb sis ballarins que arrenquen amb una forma molt personal d'entendre el moviment. Sis monòlegs pràcticament que, l'evolució de la peça, la cntínua transformació de l'espai, els convida a conviure, a compatibilitzar els seus moviment,s a germanar el contacte fins a esdevenir una disbauxa que evoca a un món futurista, descarnat, brut de La fura dels Baus (Manes, Imperium). Potser sense la distància imposada per la Covid el darrer tram del muntatge hagués pogut fer una immersió en el propi pati de butaques atemptant contra la perspectiva de l'espectador més passiu.

Aquesta coreografia aconsegueix construir una narrativa que permet imaginar una societat supervivent després d'un cataclisme mundial (com aquell ARCAS2020 dels VVAA) i que aconsegueix reconstruir la relació, tornar a ser sociables, pujar-se a una nau que poden controlar i compartir. La dansa de Mascarell és abstracta en la forma però molt política en el contingut. Com a Three times rebel, l'evolució de l'espai i de la connexó amb els ballarins convida a una lectura que posa la societat en un microscopi i opta pèr una mirada compromesa, que es rebel·la a les formes existents. Aquests personatges d'Orthopedica corporatio ressorgeiuxen d'una mena de volcà. Com si Winnie de Dies feliços de Samuel Beckett aconseguís sortir del clot en què va ofegant-se.

És evident que aquesta temporada va trufada d'espectacles que fan una cruel mirada sobre el confinament i les conseqüències de la pandèmia i, de retruc, el ressò del canvi climàtoic. algunes, com Accions de resistència, ja es van estrenar abans pero ara tenen una contemporaneïtat que espanta. També és el cas de Salvació Total Immimiment Immediata Terrestre que s'ha estrenat aquest Grec (farà una segona estada a a Beckett aquesta temporada) però que és un text anterior als confinaments. Però el nihilisme d'Èter brota, o d'Una imagen terrestre és inequívoc.