Neon hand

Musical

informació obra


Autoria:
Joan Vázquez
Direcció:
Roser Batalla
Sinopsi:

Anton i Alain escriuen musicals però fa temps que no acaben res nou i la data d’entrega per la subvenció s’apropa. Un viatge a Nova York per presentar el seu espectacle Paquito Forever podria ser l’excusa per inspirar-se. Però una trobada misteriosa en un teatre de l’off els farà prendre rutes inesperades.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Neon hand

09/10/2024

Cantar peripècies per una Nova York delirant

per Jordi Bordes

Joan Vázquez ha construït un delirant viatge per Nova York, perseguint l'ombra de l'amistat entre Carl Solomon i Allen Ginsberg. El músic i cantant juga a penjar-se als mites dels locals de dècades enrere, en una ciutat de Nova York minoritària i clandestina. Un miratge canalla com el d'Ocaña, reina de las Ramblas, de la Barcelona dels anys 70. Desenvolupa una trama en la qual hi barreja fets reals. Inspirat en l'ambient crooner (una manera de cantar quasi recitada) decideix fer una actuació de Paquito forever en un local sense el preceptiu visat laboral. I, en aquest viatge, en què contínuament veuran possibles agents d'immigració (com la contínua persecució de There was a fiesta) es plantegen compondre un nou musical en 72 hores amb Xavier Mestres. La peça navega entre la comèdia d'embolics més gamberra i el deliri psiquiàtric per coincidir amb mites com Stephen Sondheim o el seu esperit que el commina a escriure i compondre.

L'artista, tossut en l'art de cantar (20 anys no són ná) fa equip amb Rai Borell (Digue'm la veritat) i Xavier Mestres (Killer). Tots tres troben la complicitat del públic en els números més brillants i coreografiats, dels que, per exemple, en sobresurt un rap atemporal que barregen amb les referències literàries de Ginsberg/Solomon "estem junts a Rockland". Vázquez, doncs, assumeix el rol de creador de l'anterior muntatge (Ciutat de gespa) on contrastava la descoberta de Nova York per part de Federico García Lorca al costat del naturalisme pausat de Walt Whitman.

En el joc de la persecució, s'acaben deixant massa fils oberts que despisten l'espectador. Hi ha la voluntat de fantasiejar evident, però caldria assentar la trama. Ara, la peça distreu, però desaprofita la capacitat d'emocionar a través d'una relació suposadament tumultuosa, nascuda a les cambres d'un psiquiàtric (com la tendra Elling, per cert) entre Allen Ginsberg i Carl Solomon.