Neus Català. Un cel de plom

informació obra



Autor:
Carme Martí
Dramatúrgia:
Josep Maria Miró
Direcció:
Rafel Duran
Intèrprets:
Mercè Arànega
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Pep Duran
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudant de direcció:
Mònica Bofill
Producció:
Sala Muntaner
Estrena:
Grec 2015
Companyia:
T de Teatre
Sinopsi:

Neus Català i Pallejà va néixer el 1915 en el si d'una família pagesa dels Guiamets (Priorat). Un any després d’haver esclatat la Guerra Civil es va establir a Barcelona i es va implicar en la lluita antifeixista. La derrota republicana la va obligar a exiliar-se a França. En la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa durant l’ocupació d’aquest país per les tropes d’Alemanya. Fou detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen. Hi va romandre fins a l'alliberament i ha dedicat la vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les quals va conèixer l'horror, però també la solidaritat. La seva vida va ser novel·lada per l'escriptora Carme Martí i ara puja als escenaris.

Crítica: Neus Català. Un cel de plom

10/07/2015

Teatre contra l'oblit, el millor homenatge

per Aída Pallarès

El cor en un puny. L’estómac fet miques. Teatre contra l’oblit. Neus Català, un cel de plom és això i molt més. Josep Maria Miró i Rafel Duran han construit un retrat fidel de la supervivent de Ravensbrück, de la lluitadora antifeixista, de la republicana exiliada, de la Neus Català. I, per tant, un necessari i intel·ligent homenatge a les oblidades dels oblidats. Només fa deu dies que va començar el Festival Grec però ja podem dir, sense cap mena de dubte, que Un cel de plom és la joia del certamen. I segurament una de les millors propostes de la temporada.

L’espectacle narra, a través de flashbacks i flashfowards, la vida de Català, nascuda l’any 1915 en el si d’una família pagesa dels Guiamets. Des del moment en el que va travessar la frontera amb una colònia de 180 nens refugiats a Premià de Dalt, la seva col·laboració amb la resistència francesa, l’experiència al camp de Ravensbrück i, evidentment, la “vida” després de l’alliberament. La vida després de conèixer l’horror i la mort.

El buit. Escenografia austera, senzilla. Tampoc cal res més. Només unes àrides escultures de ferro acompanyen Mercè Arànega, una Arànega que t’atrapa i no et deixa anar, capaç de narrar l’horror i, acte seguit, alleugerir-te amb un somriure. Una Arànega capaç de transmetre la força i la valentia de Neus Català. D’una dona que lluita per viure i viu per no oblidar. D’una dona que després de ser alliberada i a pesar dels horrors que va viure, va decidir guardar el seu vestit de deportada. Una interpretació que, creieu-me, recordarem d’aquí uns anys. 

“En otros países se está gestando el deseo de un nuevo Auschwitz, simplemente les faltan los recursos” va dir Primo Levi en una entrevista l’any 1982. Precisament per això, per evitar un nou Auschwitz, un nou Ravensbrück, necessitem un teatre que prengui partit. Un teatre compromès i polític en el millor sentit del terme. Un teatre com Neus Català, Un cel de plom. 



Trivial