Neus Català. Un cel de plom

Teatre

informació obra


Autoria:
Carme Martí
Dramatúrgia:
Josep Maria Miró
Direcció:
Rafel Duran
Intèrprets:
Mercè Arànega
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Pep Duran
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudantia de direcció:
Mònica Bofill
Producció:
Sala Muntaner
Estrena:
Grec 2015
Companyia:
T de Teatre
Sinopsi:

Neus Català i Pallejà va néixer el 1915 en el si d'una família pagesa dels Guiamets (Priorat). Un any després d’haver esclatat la Guerra Civil es va establir a Barcelona i es va implicar en la lluita antifeixista. La derrota republicana la va obligar a exiliar-se a França. En la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa durant l’ocupació d’aquest país per les tropes d’Alemanya. Fou detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen. Hi va romandre fins a l'alliberament i ha dedicat la vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les quals va conèixer l'horror, però també la solidaritat. La seva vida va ser novel·lada per l'escriptora Carme Martí i ara puja als escenaris.

Crítica: Neus Català. Un cel de plom

23/07/2015

Proposta nua per a unes vides de radicalitat i compromís inqüestionable

per Jordi Bordes

No podia ser d'altra manera. Per força, Mercè Arànega havia de presentar un personatge que no plora, que explica tot amb una fredor que, per moment, espanta però que captiva. Neus Català ressona contínuament en aquesta dramatúrgia (un text directe de frase curtes i contundents, molt efectiva). No es cansa de reivindicar altres companyes de lluita, altres víctimes. Sigui davant la Montserrat Roig, quan li va demanar entrevistar-la pel seu llibre sobre els exiliats de la guerra que van patir els camps de concentració nazis, o davant de qui sigui. L'espai és nu, només algunes restes d'un element potser cremat (pot ser un vagó o pot ser un barracó) on el personatge es refugia. Quan no ho fa en la negror de la foscor. El seu discurs és implacable. Arànega sap modular la veu per investigar els matisos en el pensament de la lluitadora. És necessari per a dotar d'humanitat el personatge, massa heroic per a ser veritat. Ella no s'amaga. Ni en temps de la República, ni durant la Resistència, ni tampoc durant el llarg exili, esperant que es morís el dictador, que  ho fa al llit i amb funerals de cap d'Estat "quina ràbia!", escup com a únic renec.

Més mal fa descobrir per boca del fill de 8 anys que, des de la sortida del camp de Ravensbrück, no ha deixat de tenir malsons. Que els combat cridant somnàmbula, amb el marit i els fills suportant-ho en secret. El muntatge allarga la voluntat de Neus Català de seguir denunciant la situació. Confia que no es repeteixi mai més. Però comprova que la humanitat no n'aprèn; simplement ha après a digerir-ho amb l'eufemisme. Perquè després de l'Alemanya nazi hi ha hagut capítols ben similars a Xile, Rwuanda, Ioguslàvia, Síria... Una veritat lúcida que, per ara, ningú és capaç de frenar.

Trivial