Neus Català. Un cel de plom

informació obra



Autor:
Carme Martí
Dramatúrgia:
Josep Maria Miró
Direcció:
Rafel Duran
Intèrprets:
Mercè Arànega
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Pep Duran
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudant de direcció:
Mònica Bofill
Producció:
Sala Muntaner
Estrena:
Grec 2015
Companyia:
T de Teatre
Sinopsi:

Neus Català i Pallejà va néixer el 1915 en el si d'una família pagesa dels Guiamets (Priorat). Un any després d’haver esclatat la Guerra Civil es va establir a Barcelona i es va implicar en la lluita antifeixista. La derrota republicana la va obligar a exiliar-se a França. En la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa durant l’ocupació d’aquest país per les tropes d’Alemanya. Fou detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen. Hi va romandre fins a l'alliberament i ha dedicat la vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les quals va conèixer l'horror, però també la solidaritat. La seva vida va ser novel·lada per l'escriptora Carme Martí i ara puja als escenaris.

Crítica: Neus Català. Un cel de plom

18/12/2015

Esgarrifança commovedora

per Núria Cañamares

Neus Català és digna de reconeixements per la seva lluita per la supervivència, les llibertats democràtiques, la memòria històrica i molt més. L’escriptora Carme Martí va novel·lar el 2012 la seva biografia a ‘Un cel de plom’ i el director de teatre Rafel Duran va quedar tan “impactat” en llegir l’obra que va decidir fer-la pujar a l’escenari. Com traslladar sota els focus el relat de l’exili, la resistència, la deportació als camps nazis, el captiveri, l’alliberament i les seqüeles de tot l’horror viscut? Com explicar-ho fidelment, amb tota la seva cruesa, però sense torturar l’espectador que, inevitablement, es posarà a la pell de la protagonista?

Duran ha optat per il·luminar la vida de Català a través d’una enorme Mercè Arànega. En un monòleg que supera l’hora de durada, l’actriu narra episodis cabdals en la trajectòria d’aquesta activista que, seguint els consells del seu pare, mai va “abaixar els ulls per ningú” i encara avui es manté fidel a la promesa de “no oblidar res” i explicar-ho perquè se sàpiga.

En present o en passat, en primera persona, amb reflexions en veu alta o recreant diàlegs, el públic veu una Neus Català propera, sincera i universal que dóna veu als milions de persones que van ser exterminades. Les vivències s’encadenen combinant la successió d’esdeveniments històrics amb els records més íntims, com ara l’últim cop que va veure el seu primer marit, quan els seus fills li van dir que a la nit crida perquè té malsons, quan la van afaitar i intentar esterilitzar, l’alegria que va sentir en no ser considerada tuberculosa, la fam compartida que va dur-les a menjar-se els pensaments (plantes)... I al costat d’aquestes tristeses comenta també episodis que li dibuixen un somriure als llavis com el sabotatge per reduir la producció de material bèl·lic contra el seu bàndol que els va valdre ser anomenades el “comando de les gandules” o bé la seva imitació de Charlot per fer riure les companyes, havent-se d’espavilar amb unes sabates 7 números més grans que el seu peu (ja li deien ‘La Puça’ per la seva menudesa).

Una rere l’altra, espaiades, les esgarrifances recorren el cos de peus cap amunt, estenent una sensació commovedora que colpeix els ossos, el cap i el cor, però que, alhora, s’agraeix per prendre consciència –més encara, mai és prou– de les atrocitats comeses pel feixisme.

Arànega exhibeix una gran capacitat de transmissió. Primer amb els peus quiets, ben fixos al terra, que canalitzen tota la por i l’angoixa patida a través de la veu, el braços i l’expressió facial. Després es mourà per diversos punts de l’escenari, deambulant entre la foscor i una escenografia abstracte com va fer Català durant tots aquells anys de la seva vida. Només en ocasions i, incomprensiblement força concentrats en la cloenda, s’utilitzen recursos que podrien haver-se explotat més, com projeccions o veus en off. L’espectacle no ho necessita, se sustenta la mar de bé amb la paraula, però, per unitat, seria lògic equilibrar-ne l’ús.

Per bé que ja conegui la trajectòria de Català, el públic abandona el teatre menys ignorant i més sensible de com hi havia entrat i amb la imatge a la retina d’Arànega aplaudint l’infinit llistat de noms i cognoms que podrien signar la mateixa biografia. Molts no ho van poder explicar. Altres encara no ho poden fer avui. I, malauradament, no n’aprenem.


Trivial