Nit de reis és ben bé una comèdia agredolça, o si es vol mirar des del punt de vista de les nostres convencions, la llavor d'una veritable comèdia dramàtica. Perquè Shakespeare s'adona que darrera de tota comèdia hi ha una història veritable, amb uns personatges que la pateixen i la viuen intensament com la vida mateixa. I aquesta és la grandesa de l'autor, allò que el fa proper als nostres dies.
El desig és el tema principal d'aquesta peça teatral, però és la lluita de la raó i la bogeria el tema que
ens ha interessat veritablement a l'hora de posar-la en escena. Qui és que està realment boig? Aquell
que ha de fer el boig, com el bufó, aquell que es fa el boig o aquell que fa bogeries? Perquè, com bé
retrata el personatge del bufó, la raó és tan fàcil de capgirar com un mitjó i els personatges d'aquesta
obra sovint es deixen endur pel desig tractant l'amor amb total lleugeresa.
Què té aquesta obra de Shakespeare que tantes vegades es representa? En l’últim any i mig, a Catalunya l’hem pogut veure tres cops, i cada un ha estat absolutament diferent. Al Grec del 17, Pau Carrió va convertir el text en una festa roquera amb les joves ànimes de la Kompanyia Lliure. Mesos després, el TA17 es va inaugurar amb el muntatge de Declan Donellan i la cia. Cheek by Jowl, interpretat només per homes. I ara és Adrià Aubert qui recupera amb Els Pirates la versió que van fer-ne al 2014 amb nou repartiment i en un nou espai. Del Maldà passen al Teatre Akadèmia, cosa que permet un millor lluïment dels 10 intèrprets de l’espectacle.
En quant al gènere teatral, Carrió en va fer un joc musical. Donellan va optar per una primera part més lenta i fosca, que es tornava literalment blanca a la segona meitat. Però el que en totes les versions semblava evident era el final feliç tan propi de la comèdia. Aubert, en canvi, el qüestiona. I és que potser un amor sobtat, guiat pel caprici i per la confusió, no respon a la concepció del món del segle XXI. Així ho veuen els Pirates que, al contrari del que feia Donellan, doten la primera part d’una atmosfera d’humor i divertiment per desembocar en una escena final més agredolça. Els millenials ja no ens conformem amb el “van menjar anissos”.
Un altre gènere difuminat en l’obra és el masculí/femení. La trama la protagonitza una noia que es fa passar per noi, però a l’època de Shakespeare eren els homes els que interpretaven tots els papers de l’auca. La Cheek by Jowl va recuperar la tradició, mentre que els Pirates l’han actualitzada en funció de la consciència actual. En busca d’un repartiment equitatiu, diversos personatges masculins són ara convertits en dones. I aquí està l’altre gran encert d’Aubert i companyia. Ja en la versió del 2014 alguns dels papers més neutres com el Capità o Feste eren interpretats per actrius. Aquest cop van un pas més enllà i continuen la visibilització LGTB que van iniciar a El somni d’una nit d’estiu: L’actriu Vanessa Segura interpreta ara a la senyora Tobies. De forma irracional, encara ens sobta veure a una dona que juga, s’emborratxa i flirteja obertament amb una altra dona. Ser conscients d’aquesta estranyesa, inherent en els fills del patriarcat, és el que ens fa reflexionar sobre el llarg camí que ens queda per l’autèntica igualtat de gènere. Aquesta reivindicació, juntament amb la naturalitat amb la que Segura encarna el personatge, ens fa gaudir el doble.
Amb tots aquests canvis, els Pirates doten de profunditat la comèdia. I no obstant, no renuncien pas a l’humor, a la música -composada en gran part per Llorenç González- i a l’energia que caracteritza tant el text com els seus muntatges. L’astúcia de Maria – Ariadna Pastor-, la supèrbia de Malvolio –Carles Gilabert- o l’estupidesa d’Andreu – Ricart Farré- ens fan riure de gust. Sortim una mica més conscienciats però amb la satisfacció de qui ha passat una bona estona. I acabem l’espectacle adonant-nos que els gèneres, humans o literaris, no limiten les possibilitats. Ja ho deia el propi Shakespeare: D’aquesta Nit de reis en podem fer el que vulguem.