Només són dones

informació obra


Intèrprets:
Míriam Iscla, Maika Makovski, Sol Picó
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Antonio Belart
Coreografia:
Sol Picó
Composició musical:
Maika Makovski
Producció:
FEI (Factoria Escènica Internacional)
Direcció:
Carme Portaceli
Autoria:
Carmen Domingo
Sinopsi:

Text, dansa i música en directe en un espectacle contra l’oblit.

Cinc històries entrellaçades sobre els sofriments de milers de dones a les presons de l’Estat espanyol durant la guerra. Esposes, mares, filles i germanes però també, i sobretot, militants, sindicalistes, guerrilleres i lluitadores incansables per la democràcia i pels drets adquirits.

Espectacle finalista en la categoria de disseny de vídeo. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Només són dones

10/10/2015

Estrimidor document sobre el drama de les dones silenciades al franquisme

per César López Rosell

' Només són dones' , obra que sorgeix de la recreació que Carmen Domingo ha fet de cinc històries reals sobre les dones silenciades durant la guerra civil i la postguerra,  commou  a la Sala Petita del TNC. El muntatge de Carme Portaceli, edificat sobre el llenguatge del teatre, la dansa i la música, impacta a uns espectadors que s'emocionen fins a deixar caure alguna llàgrima de tant que els impressiona la dramatització d’aquest document sobre el tracte a què van ser sotmeses les represaliades pel franquisme. 

 La posada en escena –amb una gran Míriam Iscla, les coreografies de Sol Picó i la banda sonora de Maika Makovski– crea l’atmosfera perfecta per narrar els relats representatius del drama que van viure milers de dones a les presons, on ni tan sols, per la seva condició femenina contrària a l’imperant nacionalcatolicisme, van merèixer ser enregistrades com a preses polítiques. 

 Condemnades per tribunals militars per «auxili, incitació o excitació de la rebel·lió», és a dir per considerar-les roges o alliberades, el muntatge deixa ben clara la invisibilitat de la lluita i el patiment d’aquestes heroïnes. Moltes van acabar enterrades en fosses comunes sense poder deixar constància de la importància de la seva lluita per la democràcia del país. El rescat de la seva memòria és servit en escena amb accentuades dosis de realisme i poesia. 

 Iscla dóna un curs d’interpretació, després d’haver triomfat amb el seu monòleg sobre la periodista russa Anna Politkovskaya al Lliure. Amb la seva aclaparadora gamma de recursos dramàtics l’actriu potencia el testimoni d’aquestes dones. Cartes, denúncies de traïcions, obligat baptisme d’una d’elles a instàncies de les monges abans de morir després de ser apallissada o el suïcidi d’una altra desfilen per l’escenari. Ni tan sols la supervivent nena de la guerra, que torna de Rússia 40 anys després a un país que ja no reconeix i en què ni tan sols sap on trobar les restes de la seva mare, se salva del dolor i la frustració. 

 Els gestos i moviments de Sol Picó, lliscant entre ampolles i xopa de l’aigua d’una piscina-taüt, donen força visual a una proposta reforçada amb al·lusives filmacions i en la  què la música interpretada per Makovski crea el coixí sonor idoni per al drama. No s¡ho perdin..