El TNC obre temporada amb un espectacle colpidor. I ja era hora que el nostre gran teatre públic es decidís a oferir un recordatori punyent sobre la barbàrie feixista l'esperit de la qual, després de 75 anys d'impunitat, segueix cuejant en mans dels hereus de Franco (corona inclosa) que han fet mans i mànigues per fomentar la desmemòria històrica, per silenciar els crims contra la humanitat comesos pels seus avis, i per impedir que es restableixi la dignitat dels vençuts, dels executats, dels castrats ideològicament. Carmen Domingo ha confegit un entramat d'històries de dones empresonades, afusellades, humiliades o segellades en el sepulcre blanquejat de les seves llars, sota l'atenta mirada de la màxima institució repressora en antiguitat i mitjans esmerçats: l'església catòlica (no oblidem que els Rouco i els Cañízares segueixen bramant i manant)... Fa gairebé deu anys es va obrir una escletxa en una sala alternativa, quan al Tantarantana es va estrenar "Trece rosas" (2006) sota la batuta de Júlia Bel, un testimoni imponents sobre aquelles adolescents afusellades al Madrid acabat de caure en mans de la militarada. Benvinguda, ara, l'aposta del teatre públic. Míriam Iscla és la veu i la paraula de l'espectacle, amb un treball rotund, descarnat, impressionant, assumint els diversos rols de dones lluitadores represaliades per la dictadura. Un prodigiós treball polifònic i polièdric, dut a terme amb vigoria i contundència. I què en direm de la compositora i intèrpret Maika Makovski! És la columna sonora de Només són dones, amb el seu cant esguerrat, la seva guitarra o el piano. Un prodigi. I la cirereta del pastís: la ballarina Sol Picó que dissenya amb el cos el patiment i el dolor de tantes dones matxucades pel simple fet d'aspirar a la llibertat i provar de mantenir-la en l'espessa grisor del nacionalcatolicisme més desbridat. Se submergeix en una urna o taüt transparent i ple d'aigua, s'esquitlla pel toll en què converteix l'escenari o sorteja el camp d'ampolles de vidre que omplen un racó de l'escenari, que recorda la posada en escena de Martin Kušej de Die
bitteren Tränen der Petra von Kant a l'Odéon parisí (2013), i que d'alguna manera ens retrotreu al seu incomparable Bésame el cactus de fa més d'una dècada, quan esquivava descalça i amb els ulls clucs un sembrat de plantes punxenques.
Tres dones superlatives, sota la fina orientació de Carme Portacelli, ens apropen a aquell esquinçament mai suturat que va suposar el criminal franquisme, particularment cruel i acarnissat amb les dones. Imperdible!
