No creieu que , de vegades, la
força d’un tema culpidor pot portar a confusions, i pot portar a que fins i tot
confonguem les emocions que ens transmet aquest tema amb les que ens intenta
transmetre –posem pel cas- l’espectacle que parla d’aquest tema? Jo, sí ho crec
així. I crec també que el nou muntatge de Carme Portaceli entra una mica en aquest
apartat: és tan bèstia la realitat de la qual ens està parlant – la realitat de
les dones que van acabar a les presons franquistes un cop “finalitzada “ ( és
un dir) la guerra civil, arrel de la seva lluita per la llibertat y/ o de la
seva estreta vinculació amb altres persones ben compromeses amb aquesta lluita- i segueix sent tan necessari parlar d’aquesta realitat encara ara massa silenciada, que és
ben possible que la proposta acabi produint unes emocions que van més enllà
dels seus resultats reals.
I és que, malgrat tot, l’espectacle de Portaceli em sembla precisament
mancat de veritable emoció. Que no és pas aquella que es crea forçant la maquinària
dels sentiments des del primer moment ( el to dramàticament seriós i el posat
inevitablement tràgic) sinó la que neix de forma natural enfront la brutalitat
del que ens estan explicant aquestes dones. Ja posats, fins i tot em sembla
mancat de veritable ràbia: aquella que neix als budells, i s’expressa sense
necessitat de més artificis.
Per contra – i parlant d’artificis- la proposta de Portaceli em sembla
llastrada per un excés d’esteticisme , i per una esforçada voluntat de fer anar
plegats llenguatges que no sempre conviuen igual de bé. Vull dir que mentre en
altres casos la convivència entre text, música i dansa resulta molt
productiva, aquí es presenta sovint com a massa forçada, independentment de la
qualitat que tinguin per si mateixes cadascuna de les parts de la proposta.
Evidentment, hi ha qualitat a les interpretacions musicals de Maika Makowski,
tot i que no estaria de més poder millorar la comprensió de les lletres
cantades. I hi ha qualitat a les coreografies de Sol Picó . I naturalment, hi
ha molta qualitat a la interpretació de Míriam Iscla, tot i que no arribi aquí
als cims impressionants als quals arribava amb “Dona no reeducable”. Però no
tant perquè ella no hi posi el mateix talent, sinó perquè el mateix concepte de
l’espectacle l’impedeix assolir aquells cims, i l’obliga a decantar-se
puntualment per l’artifici. Insisteixo: aquesta sensació d’artifici és potser
el més gran problema d’un espectacle que vol aportar un esforçat punt d’originalitat
a un tema punyent, i que pel camí, perd de vista el terreny de les veritables
emocions.
