Només són dones

informació obra



Intèrprets:
Míriam Iscla, Maika Makovski, Sol Picó
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Antonio Belart
Coreografia:
Sol Picó
Composició musical:
Maika Makovski
Producció:
FEI (Factoria Escènica Internacional)
Direcció:
Carme Portaceli
Autor:
Carmen Domingo
Sinopsi:

Text, dansa i música en directe en un espectacle contra l’oblit.

Cinc històries entrellaçades sobre els sofriments de milers de dones a les presons de l’Estat espanyol durant la guerra. Esposes, mares, filles i germanes però també, i sobretot, militants, sindicalistes, guerrilleres i lluitadores incansables per la democràcia i pels drets adquirits.

Espectacle finalista en la categoria de disseny de vídeo. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Només són dones

28/10/2015

Malgrat la força punyent del tema abordat, una proposta escènica mancada de veritable emoció .

per Ramon Oliver

No creieu que  , de vegades, la força d’un tema culpidor pot portar a confusions, i pot portar a que fins i tot confonguem les emocions que ens transmet aquest tema amb les que ens intenta transmetre –posem pel cas- l’espectacle que parla d’aquest tema? Jo, sí ho crec així. I crec també que el nou muntatge  de Carme Portaceli entra una mica en aquest apartat: és tan bèstia la realitat de la qual ens està parlant – la realitat de les dones que van acabar a les presons franquistes un cop “finalitzada “ ( és un dir) la guerra civil, arrel de la seva lluita per la llibertat y/ o de la seva estreta vinculació amb altres persones ben compromeses amb aquesta lluita-  i segueix sent tan necessari parlar d’aquesta  realitat encara ara massa silenciada, que és ben possible que la proposta acabi produint unes emocions que van més enllà dels seus resultats reals.

I és que, malgrat tot, l’espectacle de Portaceli em sembla precisament mancat de veritable emoció. Que no és pas aquella que es crea forçant la maquinària dels sentiments des del primer moment ( el to dramàticament seriós i el posat inevitablement tràgic) sinó la que neix de forma natural enfront la brutalitat del que ens estan explicant aquestes dones. Ja posats, fins i tot em sembla mancat de veritable ràbia: aquella que neix als budells, i s’expressa sense necessitat de més artificis.

Per contra – i parlant d’artificis- la proposta de Portaceli em sembla llastrada per un excés d’esteticisme , i per una esforçada voluntat de fer anar plegats llenguatges que no sempre conviuen igual de bé. Vull dir que mentre en altres casos la convivència entre text, música i dansa resulta molt productiva, aquí es presenta sovint com a massa forçada, independentment de la qualitat que tinguin per si mateixes cadascuna de les parts de la proposta. Evidentment, hi ha qualitat a les interpretacions musicals de Maika Makowski, tot i que no estaria de més poder millorar la comprensió de les lletres cantades. I hi ha qualitat a les coreografies de Sol Picó . I naturalment, hi ha molta qualitat a la interpretació de Míriam Iscla, tot i que no arribi aquí als cims impressionants als quals arribava amb “Dona no reeducable”. Però no tant perquè ella no hi posi el mateix talent, sinó perquè el mateix concepte de l’espectacle l’impedeix assolir aquells cims, i l’obliga a decantar-se puntualment per l’artifici. Insisteixo: aquesta sensació d’artifici és potser el més gran problema d’un espectacle que vol aportar un esforçat punt d’originalitat a un tema punyent, i que pel camí, perd  de vista el terreny de les veritables emocions.