És impossible a aquestes alçades sorprendre's encara més per la brutalitat de la repressió franquista. Només ho supera la impunitat amb què aquells crims contra lesa humanitat continuen sense trobar la resposta adequada en el marc de la democràcia. I la negativa sistemàtica de determinats partits polítics a condemnar tot aquell horror. Cal recordar-ho: d'aquell silenci, n'hem de fer crits de justícia. Com la dramaturga Carme Domingo que ha entrellaçat cinc històries de dones sindicalistes, militants, guerrilleres o defensores de la República i que van patir una doble ignomínia: a les presons, torturades pel règim feixista; però sobretot condemnades a l'oblit i el reconeixement per aquells sacrificis doncs, com s'explica a l'obra, només els homes eren considerats presoners de guerra i no hi ha encara una estadística i un llistat exactes de quantes represaliades, maltractades i mortes estem parlant. Se'm claven aquestes paraules quan les escric, amb la mateixa compunció com s'escolta el text que interpreta amb mestratge i cavis continuats de registre Miriam Iscla durant l'hora i vint minuts d'aquest necessari espectacle.
La direcció de Carme Portaceli és segura i determinada. Com no podria ser d'altra manera en un acte de justícia com aquest. I l'intel·ligent espai escènic, on l'atenció es desplaça sovint cap a la gran pantalla on es projecten imatges de l'època, així com la barreja de llenguatges interpretatius, aconsegueixen una cert respir en la molta i intensa tensió que el text imposa. Maika Makovski esgarra amb la seva veu i amb la guitarra i sintetitzador aquell silenci còmplice: és directament de les fosses comunes que encara clamen un merescut lloc a la història aquelles dones sacrificades per tots nosaltres. Sense interactuar directament amb l'actriu. Sí que ho fa, en canvi, amb la ballarina Xaro Campo (en l'estrena i les primeres funcions Sol Picó). És en el gest, la composició coreogràfica i el moviment obstinat d'elles on es tradueix en carn i dolor tot aquell relat. Al capdavall les paraules només serveixen per signar realitats que sobre la pell es converteixen en ferides sagnants. El més inhumà dels invents humans és infligir dolor a un altre humà. Res més incomprensible. Res més desesperançador.
Tenim encara una assignatura pendent. La de la veritat. Obres com aquesta són un esforçat intent per arribar-hi. És probable que des d'un punt de vista més formal, aquell diàleg entre disciplines -música, dansa i text- no acabi de generar una unitat compacta i sí que permeti, en canvi, un dibuix general. Tot plegat és perquè quan veiem algú ballar, amb enèrgica substància com és el cas de Xaro Campo, ens oblidem que darrere cada pas, cada moviment, cada desplaçament, hi ha un cos que ha traduït cops, caigudes i lesions en instants anònims de dignitat.
